S’ha enllestit ja i tenim preparada la sortida del proper dia 14 de Febrer per efectuar visita a Valls i al Museu de Carros i eines del camp, a Picamoixons. Per dinar tindrem la típica calçotada al restaurant Cal Ganxo, a Masmolets. Esperem que, com sempre, tot vagi bé.
A la darrera Assemblea General (3/12/2014) es va confirmar la decisió de renunciar al càrrec de Tresorer d’en Pere Vall Mases, que fins ara venia desenvolupant a la Junta Directiva en data 31/12/2014.
Conforme a l’acord pres pels assistents en la remodelació de la Junta Directiva, aquesta queda constituïda de la següent forma, sent l‘inici de les seves funcions l’1 de gener de 2015.
President : Javier Amor i Martinez
Vicepresident: Enric Mullor I Antolí
Secretari : Lluìs Roger I Berenguer
Tresorera : Josefina Miguel Solá
Vocal : Marisol Colás i Yagüe
Vocal : Vicenç Ferrer I Gil
Es comunicarà la constitució de la nova Junta Directiva a la Generalitat de Catalunya, Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia per que es donin per assabentats.
Arribats aquests dies, el 17 del present mes es va celebrar com anys passats el dinar de Germanor.
El restaurant escollit ha estat d’entre varis pressupostos el de l’Hotel Barcelona Catedral, al carrer Capellans,4 a Barcelona. L’hora de l’àpat és al voltant de les 14 hores. Prèviament es va fer a les 12,30 hores una visita guiada a la Casa de Convalescència (antic Hospital de la Santa Creu), al carrer del Carme,47 (Barcelona). Una vegada reunits tots els socis que volíem fer la visita, es va començar. Segons ens va comentar la guia, primerament veuríem un audiovisual i acabada la sessió iniciaríem el recorregut i explicaría la història de la Casa de Convalescència.
És un edifici civil del segle XVII destinat a la convalescència dels malalts del veí Hospital de la Santa Creu. Al principi es van acollir set homes i cinc dones. Tot i que la primera pedra la hi va posar el bisbe Sentís el 26 de març de 1629, fins que es va inaugurar, els dies 24 i 25 de gener de 1680.
Explica que el projecte inicial de l’edifici, que després va ser reduït, era de tres plantes; a la planta baixa els menjadors, cuines, rebost i forn. A la primera, dos dormitoris (un pels homes i altre per a dones) les secretes i la capella i a la planta de dalt el guarda-roba. També hi havia un claustre i un sobreclaustre.
La Casa de Convalescència va constituir una clara millora en l’atenció als malalts per al seu recobrament. El lligam amb l’Hospital va continuar fins a principis del segle XX.
Aquesta obra, com tantes altres a Catalunya, va ser fruit de l’impuls de la societat civil de l’època. Diversos ciutadans i famílies benestants van fer gala de la seva generositat en deixar els seus béns a la institució i als pobres convalescents. Això els atorgava els títols de fundadors i des d’aleshores els seus escuts apareixen com elements decoratius per tot l’edifici. Continuant amb la paraula la guia comenta que, segons la llegenda, Pau Ferran era un ric navilier arruïnat que estava ingressat a la Casa i després de recuperar la seva fortuna va llegar els seus béns a la Casa de Convalescència que l’havia acollit. Certament ocupà un lloc preeminent en la història d’aquesta casa. L’arquitectura és plenament classicista, l’edifici fa poques concessions al Barroc.
La casa de la Convalescència reuneix exemples cabdals de les arts plàstiques dels segles XVII i XVIII tant en escultures i pintures, com en ceràmiques i revestiments. No podem deixar d’esmentar la bellesa dels detalls ornamentals del claustre, la doble cornisa, les arcades, pilastres, el brocal del pou, la capella, etc. 
Continuant amb la paraula, diu que la Casa de Convalescència està considerada un dels conjunts més reeixits de l’art català del segle XVII. Ens diu que, com altres edificis nobles de la ciutat de l’època, el pati dels tarongers és un jardí elevat, avui dia en homenatge a Mercè Rodoreda, on es mostren algunes de les plantes que l’autora anà esmentant al llarg de la seva obra. Terminada la visita a la Casa de Convalescència, actualment Institut d’Estudis Catalans i donant-li les gràcies a la guia per la seva tasca, ens vam dirigir cap el restaurant per celebrar el dinar de Germanor.
Arribats i distribuïts a les taules es va iniciar l’àpat. Finalitzat el mateix i després d’una àmplia sobretaula entre el socis, ens vàrem desitjar unes bones festes de Nadal i que el proper any sigui molt venturós amb salut i pau i que ens puguem trobar una altra vegada.
Es pot dir que va ser un bon dia de Germanor.
El 15 del passat mes de novembre, vàrem fer una sortida cultural per visitar a Manresa (capital de la comarca del Bages) La Seu (d’estil gòtic), la Cova de Sant Ignasi i el Parc de l’Agulla.
Hem de dir que Manresa ha estat destruïda i reconstruïda varies vegades. En el segle XII es va produir un nou atac sarraí, però la ciutat aquesta vegada millor organitzada va poder refer-se ràpidament. A partir d’aquest noment va començar a créixer, organitzar-se i enriquir-se.
Durant la primera meitat del segle XIV, entra en una època daurada que amb freqüència es denomina el gran segle Manresà, el gòtic. Es realitzen obres religioses de gran envergadura com La Seu. Església del Carme, de San Pere Màrtir, etc. El rei Jaume I en una visita que va fer el 1231 confirma el títol de la ciutat. Aquesta visita no va ser l’última visita reial, ja que també va ser visitada per Alfons IV, Joan I i sobre tot per Pere IV, donat que tenia una predilecció per la ciutat, visitada el 1344, 1351 i el 1375, hostatjant-se amb el seu cunyat Carles el Dolençós, rei de Navarra al parador del convent dels Predicadors.
Un fet va tindre una gran transcendència per la ciutat que va ser l’estança de Sant Ignasi de Loiola en els anys 1522 i 1523, a la gruta actualment denominada la Cova de Sant Ignasi.
El peregrí guipuscoà Iñigo López de Recalde y Loiola, militar i posteriorment religiós espanyol. Als trenta anys va ser ferit en una batalla. Fet que va ser determinant a la seva vida, ja que durant la convalescència la lectura de llibres religiosos li va fer profunditzar en la fe catòlica. Visqué a Manresa durant deu mesos llargs. Hi arribà procedent de Montserrat el 25 de març de 1522 i s’en aná, arribada l’hora d’embarcar-se cap a Terra Santa, a mitjan de Febrer de 1523. El record de la seva estada i de les coses que li esdevingueren ací, es monumentalitzat per diversos temples i altres llocs de devoció. El pricipal dels santuaris ignasians és el de la Santa Cova.
Una balma de flanc meridional de Puig de Sant Bartomeu, oberta sobre el riu Cardener i de cara a Montserrat, en la que és fama que Sant Ignasi s’hi recollia per fer oració i escriure el llibre dels Exercicis Espirituals. Designat primer General de la Companyia de Jesús, que va estar durant 15 anys. Va morir a Roma el 31 de juliol de 1556. El Papa Gregori XV el va canonitzar el 12 de març de 1622.
La Cova està coberta per dins i per fora amb una fastuosa decoració. L’església construïda al costat és un exemplar típic d’arquitectura jesuïta i monument rellevant del barroc català. La galeria que uneix l’església amb la cova es un exemple notable de decoració post-modernista. Tocant la cova hi ha un monumental edifici d’inspiració neoclàssica construït a les darreries del segle passat. És residencia dels pares jesuïtes, casa d’Exercicis i centre d’espiritualitat. Compta amb una important biblioteca especialitzada. 
Acabada la visita vam anar cap la Basílica de Santa Maria de la Seu per iniciar la visita.
La Seu de Manresa és el principal monument. L’església d’estil gòtic fou dissenyada per Berenguer de Montagut, que també va projectar obres importants con la de Santa Maria del Mar a Barcelona. Les obres van començar l’any 1325, però fins a finals del segle XV no es va acaba el temple. La façana principal és d’estil neogòtic dissenyat per Alexandre Soler i March, assessorat per Antoni Gaudi. La Seu resulta de gran interès per les obres d’art que hi ha a l’interior.
Una vegada terminada la visita, donant les gràcies als guies per les explicacions impartides, ens vam dirigir al Parc de l’Agulla per fer una curta visita, abans d’anar a dinar.
El Parc es troba a les afores de Manresa (direcció Santpedor). 
El mateix neix amb la construcció del llac de l’Agulla construït entre 1966 i 1974, després de ser revestit totalment de lloses de formigó. Te una superfície de 64.000 m2. I capacitat de 200.000 m3 que assegura una reserva per a la ciutat d’aigua per més d’una setmana en cas de produir-se una avaria al canal i en cas d’obres. Està envoltat d’un parc de 688 arbres de vint espècies diferents. Una vegada vist ens vam dirigir al restaurant Els Noguers (Carretera Abrera –Manresa) on ens esperaven per dinar. Fet l’àpat vam tornar a Barcelona.
El passat 27 de setembre l’Associació de Jubilats Asepeyo Catalunya vam fer una sortida cultural de dos dies de durada (27 i 28) per visitar les poblacions de Ceret amb el seu museu d’art Modern, Amelie les Bains (on es troba l’hotel), Arles Sur Tech i l’abadia de Santa María (S.VIII), els gegantescos penya-segats Gorges de la Fou, Vernet les Bains i el Monestir de Sant Marti del Canigó.
Dia 27
Iniciat l’itinerari i una vegada passada la frontera ens dirigim cap a Ceret, ciutat situada al departament dels Pirineus Orientals, a la regió de Languedoc-Roselló. És la capital de la comarca del Vallespir; també es coneix com la “capital de la cirera”, per l’important producció d’aquest fruit. És famós el seu Museu d’Art Modern on hi ha pintures i escultures de Picasso. Poden destacar entre d’altres la Font-Freda l’ermita de Saint Ferréol, el Pont del Diable, etc. Ja que hi havia mercat, vam poder gaudi-ne una bona estona. Acabada la visita vam continuar viatge cap a Amélie-les-Bains, on era l’hotel.
La citada localitat està situada a la vall del Tech, un riu de la comarca del Vallespir
. Coneguda antigament com Les Bains. Deu el nom actual al Rei Luis Felipe I (rei de França) des del 7 abril de 1840, en homenatge a la seva esposa Maria Amelia de Borbón- Dos Sicilias, donades les reiterades estades que hi passava. Una vegada arribats a l’hotel distribuïdes les habitacions i acabats de dinar, vam anar als penya-segats Gorges de la Fou( Canyons de la Fou) per iniciar la visita.
A 2 km. D’Arles-Sur-Tec es troben els gegantescos penya-segats. Actualment el tall vertical dins la roca és de més de 200m. La llargada total del canyó és de 1739m. i hi ha construïda una passarel·la metàl·lica que permet la visita fins una llargada de 1500m. amb un pendent general del 9%. El temps de la visita és de 1hora 30minuts (aproximadament) . La singularitat d’aquest congost és la seva extrema estretor que arriba a menys d’un metre segons els llocs, sent el més estret d’Europa. Segons la llegenda, precisa que aquests vertiginosos abismes eren l’hàbitat de bruixes i genis hostils i posteriorment per bandits i malfactors que assaltaven les diligències dels camins propers. Es diu que un pastor, fa uns 60 anys, va recuperar una ovella que, rodolant, va anar a la part baixa d’un sortint que penjava al buit. Hem de dir que és una meravella.
Seguidament vam anar a la propera localitat d’Arles-Sur-Tech. La vila té el seu origen en l’antic Monestir de Santa Maria d’Arles. En els inicis del segle X la comunitat es va traslladar a un nou emplaçament situat al centre de la vall, lloc que ocupa l’edifici actual. L’església actual està orientada cap a ponent. Es creu que és degut a una primitiva estructura que es va preservar durant les obres realitzades al segle XI. Va ser consagrada en dues ocasions: en 1141 i 1157. Acabada la visita vam tornar l’hotel.
Dia 28
Iniciem camí cap a la localitat de Vernet les Bains, situada en una vall enmig dels puigs de la muntanya Canigó(2.785m), per poder pujar a l’abadia de Sant Martí de Canigó. Una vegada arribats al punt de trobada, es va iniciar els desplaçaments fins a l’abadia en cotxes especials, encara que va haver un petit grup de companys que la pujada la van fer a peu, com la tornada, un bon exercici.
Després de realitzar les fotografies oportunes i reunits tots a l’entrada de l’abadia vam iniciar la vista concertada amb la guia (monja de la comunitat de les Beatituds) que ens va explicar la història. Comentà que l’abadia està consagrada en honor a Sant Martí de Tours, està situada en un pic rocós a 1055 m. d’alçada del Canigó.
La part oriental de les esglésies superposades és el resultat de la primera sèrie de les obres. La part occidental es va construir després. Això explica la divisió en dos parts del planell de l’església alta. També diu que Wifredo II de Cerdanya va ser el fundador de l’abadia i encara que va ser enterrat en ella, actualment solament es conserva la tomba cavada a la roca, com també la de la seva esposa. L’abadia va ser consagrada en 1009, però en 1483 un terratrèmol la va destruir parcialment. Des de 1902 a 1932, Monsenyor Carsalade du Pont, Bisbe de Perpignan va iniciar la reconstrucció. De 1952 a 1983 Don Bernard de Chabannes ho va finalitzar i va restablir la vida espiritual. Fins 1987 habitaven en el monestir el benedictí Bernard de Chabannes junt a voluntaris que realitzaven el manteniment . El Bisbe de Perpignan en el mateix any cedí l’abadia a una comunitat religiosa , contrariant el desig del restaurador a tornar a veure una comunitat benedictina.
Finalitzada la visita i agraint a la guia la seva tasca, ens vam dirigir a la localitat de Vernet les Bains on teníem el restaurant per anar a dinar. Acabat l’àpat, vam tornar a Barcelona.
Hem de dir que l’excursió va estar molt bé, aprofitant-la al màxim, en un entorn meravellós.