El passat dia 15 d’octubre i segons l’acord pres en la darrera reunió varen fer la sortida amb guia, per visitar el Castell de Sant Ferran a Figueres i dinar a Roses.
A l’hora programada i una vegada trobats tots, ens vam desplaçar cap a Figueres, fent abans una aturada pel camí per reposar forces. Arribats al Castell i donat lo gran i ampli del mateix la visita es farà amb cotxes de 4×4. Un dels guies inicia l’explicació dient que el Castell es va construir per frenar les possibles invasions, ja que el castell Bellaguarda, al Pertús, va passar a mans del Regne de França. Està situat sobre un turó a tocar de Figueres i ocupa una superfície de 320.000 metres quadrats. La primera pedra es va col·locar el 13 de desembre de 1753. La fortificació es va inaugurar el 1766 i les obres s’acabaren a l’any 1892. Fou construïda sota les ordres de diversos enginyers militars i destaquen Pedro Martin Cermeño i Juan Martin Cermeño. El nom de Castell de Sant Ferran li fou donat en honor del Rei d’Espanya Ferran IV.
Iniciat el recorregut el guia explica que les seves dependències cobertes sumen un total de vuitanta-nou casamates a més de vuit cisternes. Al nivell del fossat del front est, hi ha les cavallerisses impressionant nau capaç d’allotjar en el seu dia 3 esquadrons de cavalleria (450 places).
L’espai intern del recinte és ocupat per nou grans edificis, destinats a l’allotjament dels comandaments i oficials amb les seves famílies i a diversos serveis. Durant la gerra del Francès (1808-14), Sant Ferran fou ocupat per les tropes napoleòniques comandades pel coronel Piat. Durant aquest període es va produir dins dels murs la mort del general Mariano Álvarez de Castro, defensor de la ciutat de Girona durant el terrible setge de 1809. Poc desprès de la mort del general, a l’abril de 1811 el castell va ser recuperat per les tropes de la Junta Superior del Principat.
Del 1906 al 1933 una part del castell es destina a funcions de penal civil. L’any 1939 les tropes republicanes en retirada hi emmagatzemarem armaments i obres d’art. L’1 de febrer del 1939 s’hi celebra la darrera sessió de les corts republicanes. El 8 de febrer els republicans destrueixen l’armament emmagatzemat per què no passes a mans franquistes, malmetent una part de la fortalesa en les explosions. El castell seguirà sent presó militar fins el 1991. L’any 1983 hi serien empresonats els condemnats pel cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, el tinent coronel Antonio Tejero Molina, i els capitans Vicente Gómez Iglesias i Jesús Muñecas Aguilar. Tejero va estar a la presó fins el 1991, sent traslladat a la presó d’Alcalá de Henares, fins que va recuperar la llibertat el 1996. Des de l’any 1997 s’obre al públic. Impressionant fortalesa construïda en aquells anys.
Acabada la visita vam tornar a l’autocar per anar cap a localitat de Roses on estava el restaurant per dinar. A l’hora concertada es va iniciar el mateix i després d’una àmplia i agradable sobretaula ens vam dirigir a Roses per donar un vol per la ciutat. Terminada, vam tornar a Barcelona. En general es pot dir que la sortida va estar bè.
El passat dia 18 de juny vam iniciar la sortida programada amb duració de 2 dies (18-19/6/2016) per visitar amb guia la Vall de Boi, Balneari de Caldes de Boi-Taüll i el Parc Nacional d’Aigüestortes, mitjançant l’agència de viatges Puerta Palma. La guia ens comenta que sortint des del punt de trobada a Barcelona ens traslladarem a Pont de Suert, a on tenim el hotel. Quan arriben a la Panadella, farem una parada dita “tècnica” . Acabada la mateixa continuarem viatge fins arribar a Balaguer per visitar la església de Sant Crist. Una vegada visitada seguírem viatge fins al hotel per distribuir les habitacions i dinar.
Acabat el mateix anirem a la localitat de Taüll que és el poble més habitat de la Vall de Boi per fer la visita a les esglésies de Sant Climent i Santa Maria i posteriorment al poble.
Arribats a Taüll visitem l’església de Sant Climent. La guia explica que és romànica, amb una gran influencia llombarda del segle XII de planta basilical, declarada Monument Històric-Artístic el 1931 i en l’any 2000 Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Va ser consagrada el 10 de desembre de 1125 segons una inscripció trobada en una de les seves columnes que se conserva en el MNAC. La planta és basilical amb tres naus que convergeixen cap la capçalera. L’estructura de l’edifici és rústica, amb la pedra dels murs sense tallar. Els murs no tenen ornamentació. En els àbsides hi ha una decoració llombarda simple i harmoniosa. La torre del campanar és quadrada, molt a prop del gruix de l’edifici en l’angle del mur sud junt a la capçalera. És alta i esvelta com totes les torres llombardes aixecades en la vall de Boi. Té cinc pisos assentats sobre sòcol bastant alt. En les quatre cares de cada pis té la mateixa decoració i distint nombre de finestres. Totes les torres de la Vall de Boi segueixen el mateix dels minarets que és que l’altura és igual al perímetre. En el quart pis hi ha una petita campana. L’església va estar revestida amb decoració policromada, les parets, els àbsides i les columnes. Les pintures van ser traslladades al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) per protegir-les i conservar-les adientment. Terminada la visita vam anar a l‘església de Santa Maria.
L’església, explica la guia que es va consagrar en l’any 1123 l’11 de desembre, un dia desprès que la de Sant Climent. Es del segle XII. Està situada al centre del poble. Les pintures murals romàniques de l’interior van ser arrencades i traslladades a Barcelona entre els anys 1919 i 1923. En l’actualitat es pot veure la reproducció de l’absis central i del mur sud. Durant el sègle XVIII s’enderrocà l’absis sud i s’edificà una sagristia. Les obres de restauració fetes als anys setanta van retornar l’església al seu aspecte original. La porta principal es troba en el mur oest, però en la façana sud s’obre una altra junt a la torre del campanar. Les pintures murals de l’absis són reproduccions. Les originals es troben actualment en el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Terminada la visita vam recórrer els carrers de la població.
Seguidament ens vam dirigir al balneari de Caldes de Boi, per visitar i passejar per els jardins, els estanys i salts d’aigua que l’envolten. Tot preciós. Acabada la visita vam tornar l’hotel per sopar. 
L’endemà, ens vam dirigir cap la població de Boi, a on ens esperaven taxis de 4×4 per traslladar-nos al Parc Nacional d’Aigüestortes per iniciar l’itinerari pel Parc. Preciós tot.
En el nostre país podem dir que tenim meravelles per gaudir. Després de la visita i de donar un tomb per Boi, en l’oficina de Turisme ens van passar un vídeo referent al Parc Nacional d’Aigüestortes. Acabat vam anar a l’hotel per dinar, recollir els equipatges i retornar a Barcelona. D’acord amb la guia es farà unaparada a la Panadella i seguidament continuarem fins a Barcelona. Arribats i donant-li les gràcies a la guia per la seva tasca, ens vam acomiadar tots. Es pot dir que la sortida va estar perfecta.
Reunits a Barcelona en el domicili social de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya En Jordi Camprubi, En Josep Vicente i En Miquel Peiró, emeteixem per unanimitat el següent VEREDICTE:
1er Premi
Obra: Bosc de fanals
Segon Premi
Obra: Fanal Güell
Tercer Premi:
Fanal Solitari
Reunits a Barcelona en el domicili social de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, el jurat qualificador del concurs fotogràfic «Homenatge Teresa Mimó», En Jordi Camprubi, En Josep Vicente i En Miquel Peirò, emeteixem per unanimitat el següent VEREDICTE:
1er Premi
Obra: Interior
Segon Premi
Obra: Cordill i Paret
Tercer Premi
Obra: Flors monocomes
El passat dia 20 de febrer vam iniciar de nou les sortides culturals de l’Associació de Jubilats d’Asepeyo Catalunya. Conforme a l’acord pres en la darrera Assemblea es va seleccionar visitar el Monestir de Poblet ( abadia cistercenca) i el Museu del Vi a la localitat de l’Espluga de Francolí. Sent la temporada dels calçots vam fer la tradicional calçotada a l’Hostatgeria que hi ha al Monestir de Poblet.
Arribats al Monestir, es va iniciar la visita amb el guia. Explica que el Monestir està localitzat a la comarca de la Conca de Barberà en el terme municipal de Vimbodí i Poblet. El primer cenobi va ser impulsat i patrocinat per Ramón Berenguer IV, comte de Barcelona. Continuant amb la paraula, diu que l’any 1150 va donar les terres a l’abadia francesa de Fontfroide en el moment que era abat Sancho I de Provença. La construcció del Monestir es va iniciar aproximadament l’any 1163, es a dir als deu anys de la seva fundació. Va ser panteó reial de la Corona d’Aragó des de finals del segle XIV fins a l’extinció de la casa Reial d’Aragó en el segle XV. En 1340 Pere el Ceremonios va crear un panteó reial i nobiliari. L’elecció de la sepultura anava d’acord amb les donacions de terres, diners, etc. Enriquit amb distintes donacions va tenir el seu màxim esplendor al sigle XIV i la seva decadència i abandonament en 1835 com a conseqüència de la desamortització de Mendizabal. A l’any 1822 es van posar a la venda les seves propietats i els monjos van ser expulsats pels sometents liberals que estaven en guerra amb els absolutistes, quedant abandonats i patint incendis i saquejos. Durant el decenni de Fernando VII (1825), van tornar els monjos, tractant de restablir l’orde, restaurant els desperfectes i recuperant objectes robats. En 1930 es va iniciar la seva restauració i a l’any 1935 es va poder dedicar novament l’església al culte i en 1940 van retornar a l’abadia alguns monjos. En l’actualitat continuen habitant-ho monjos del Cister que cuiden del lloc, pregant i mantenint un petit hort.
Continuant amb les explicacions, el guia diu que el conjunt monàstic està format per 3 recintes diferenciats i comunicats entre ells per unes portes d’accés. Per la Porta de Prades entrem al primer recinte. Hi ha un arc de mitja punta amb grans dovelles a la part exterior i d’un arc apuntalat a la cara interior. A sobre de la porta hi ha un buc amb una imatge de la Verge Maria i l’escut de l’abat Fernando de Lerin (1535-1545). En aquest primer recinte hi havia un espai a on eren les habitacions dels llauradors, obres, etc. Després de passar a una albereda s’arriba a la porta d’accés al 2on. recinte, anomenada Porta Daurada, que és un exemple de porta castrense. La construcció de la mateixa es va fer en 1493 per rebre al Reis Catòlics, que en aquest any van visitar el Monestir acompanyats dels seus fills. Traspassada, s’arriba a una gran plaça Major. Al mig de la plaça hi ha una gran creu de pedra de l’abat Guimerà (segle XVI) a sobre d’un podi de quatre graons. Al nord de la plaça hi ha una capella que en 1251 es va dedicar a Santa Catalina. La construcció va ser per ordre de Ramón Berenguer IV.
A uns metres de la porta barroca d’accés a l’església, es troba la Porta Reial enclaustrada entre dos torres, que recorda les Torres de Serrano, a València. Està rodejada per una muralla de fortificació. A l’est d’aquest recinte es troba la capella de Sant Esteve, construïda a finals del segle XIII, durant els regnats de Ramón Berenguer IV i Alfons II d’Aragó. Hi havia dos altars, un dedicat al Sant Sepulcre, que es conserva restaurat i l’altre a la Verge dels Àngels, destruït. L’edifici actual guarda en l’interior el retaule renaixentista de Damián Forment (1527-1529) i sepulcres reials. Seguidament vam passar al Claustre. Està situat al nord de l’església. Va ser construït en diverses fases. Darrera els avatars patits pel Monestir durant els segles XIX i XX, el claustre restaurat posa de manifest una sèrie d’arcs de finals dels segles XII i principis del XIII. Antics abats van ser enterrats en el sòl de la sala capitular. Els Monestirs de Santes Creus i de Poblet són els posseïdors dels panteons reials dels reis de la corona d’Aragó.
Terminada l’àmplia visita al Monestir i agraint-li la seva tasca al guia, ens acomiadem, ja que tenim també programada visita al museu del vi a l’Espluga de Francolí.
Arribats, ens atenen i presentada la guia iniciem la visita. Explica que el Celler Cooperatiu és l’edifici insígnia dels cellers modernistes de Catalunya. Va ser projectat per Lluís Domènech i Montaner i el dugué a terme l’any 1913 el seu fill Pere Domènech i Roura (arquitecte). Comenta la guia que consta de tres naus amb una bella decoració exterior, recentment restaurada. La Cooperativa agrícola ha transformat l’interior sense perdre cap dels elements arquitectònics, estructurat en tres nivells de l’edifici. El primer nivell, està soterrat, tot habilitant els antics cups, on s’exposa la història, el cultiu i l’elaboració del vi. El segon nivell, entre les tines, és destinat a explicar l’elaboració moderna del vi i el tercer nivell, per damunt de les tines, s’exposa l’edifici com a obra modernista.
Finalitzada la visita, li agraïm la seva tasca i ens dirigim a l’Hostatgeria del Monestir de Poblet, on tenint previst el dinar.
Arribats i una vegada distribuïts i col·locats als llocs, vam iniciar l’àpat. Després d’una llarga i agradable sobretaula entre tots nosaltres, vam tornar a Barcelona.
Es pot dir que va ser una bona sortida.
En el mes de desembre i com anys anteriors, el passat dia 16 es va realitzar el Dinar de Germanor de l’Associació de Jubilats Asepeyo Catalunya (AJAC) i també visita al Palau Güell. Una vegada trobats a l’hora convinguda ens vam dirigir cap al Palau Güell per iniciar la visita.
El Palau Güell va ser el primer gran encàrrec que el jove Gaudí va rebre d’Eusebi Güell i Bacigalupi (industrial i polític), convertint-se en el client més important de l’arquitecte.
L’edifici es va construir entre els anys 1886 i1890. Gaudí encoratjat per un Güell entusiasta, va introduir en el projecte solucions molt imaginatives, una renovadora concepció de l’espai, del tractament de la llum, detalls ornamentals de forja, ceràmica, vidre, pedra i fusta. L’edifici està construït amb pedra calcàría de Garraf. La façana es presenta en tres nivells. El primer correspon al baix i l’entresol, amb portes d’arcs en formes parabòliques. El segon està format per la tribuna de la planta noble, sostinguda per 21 mènsules. El tercer nivell correspon al segon i tercer pis.
El segon pis presenta cinc finestres flanquejades per 2 balcons. El tercer pis té una filera de petites finestres. L’interior de l’edifici està concebut per harmonitzar de forma còmoda la vida pública i privada de l’àrea de la família i la dels serveis. El vestíbul de la planta baixa connecta amb les diverses parts de l’edifici. Al centre es troba l’escala principal, al fons la cotxera i l’accés al soterrani 
Del vestíbul de l’entresol, surt l’escala d’accés a la planta noble. La sala de visites està decorada amb un enteixinat de fusta noble, revestit de pa d’or i ferro forjat i vidrieres amb representacions de flors. A continuació hi ha el gran saló central, el millor decorat. Al costat hi ha una capella-oratori i un òrgan que es va perdre durant la guerra civil. En l’any 2012 es va acabar la construcció d’un de nou. Del costat est del saló hi ha una escala que porta a la tribuna elevada de la planta noble. A la segona planta s’hi accedeix mitjançant una escala. Destaca la sala central, decorada amb pintures relatives a Santa Isabel d’Hongria. Al tercer pis hi havien les habitacions del serveis, la cuina i el safareig. L’últim tram de l’escala de servei puja a la terrassa.
L’edifici està acabat amb un terrat de 481m2. De quatre nivells. 
El més gran correspon al cos central de l’edifici amb 14 xemeneies i quatre llunetes amb forma de clofolla. Pujant sis graons hi ha un segon nivell amb sis xemeneies més. El tercer nivell es troba en la caixa de la escala de servei i el quart nivell es a dalt de la caixa de l’òrgan. Del conjunt del terrat destaquen les xemeneies que Gaudí li va donar caràcter decoratiu. Van ser restaurades des de 1990 al 1994.
El palau es va convertir en l’habitatge de la família Güell López, fins que es van traslladar al Parc Güell. En l’any 1945 la filla menor d’Eusebi Güell, Mercè Güell López va cedir el Palau a la Diputació de Barcelona per us cultural.
Terminada la visita podem dir que la mateixa ens va enriquir, donada la magnífica construcció i decoració d’aquesta joia del modernisme català.
Seguidament ens vam dirigir cap el restaurant per començar, una vegada distribuïts a taula, el dinar de germanor. Després d’una àmplia i cordial sobretaula,ens vam desitjar unes bones festes de Nadal i un bon any nou, donant per acabat el dinar.
En línies generals es pot dir que el nostre dia va estar molt bé.
El passat dia 17 d’octubre vam realitzar la sortida acordada per visitar el Museu del Castell de Peralada i posteriorment dinar al restaurant La Muga, a la població de Vilanova de la Muga.
Arribats a Peralada, ens vam dirigir al convent del Carme on està ubicat el museu. Rebuts per la guia, ens explicà que visitaríem el Claustre i l’església, la biblioteca, les col·leccions de Vidre antic i de ceràmica i el museu del vi.
Inicià el recorregut explicant que El Museu del Castell de Peralada està instal·lat al Convent del Carme, que fou un monestir de frares carmelites establert a les afores de la població. L’any 1.293 el vescomte Dalmau de Rocabertí va cedir a la comunitat del Carme unes propietats que havien quedat integrades al nucli fortificat, després de l’ampliació de les muralles. Durant el segle XIV van ser bastits el convent i l’església. El temple va ser consagrat abans del 1.400. L’església del Carme és un edifici gòtic del segle XIV que està format pel claustre i l’església. Es troba al sector de llevant de la població, dins dels límits del recinte emmurallat de la vila medieval. 
És una església d’una sola nau amb capelles laterals. Té un campanar d’espadanya al mur sud de la nau de dues obertures. L’interior de l’església destaca la conservació del sostre enteixinat de fusta amb decoració policroma amb elements i motius dels Rocabertí i d’altres llinatges medievals. Cal mencionar també els vitralls de l’altar major. Al costat de migdia de l’església es troba el claustre, amb les dependències monàstiques al voltant. De fet tot el conjunt és un museu en que està exposada la col·lecció pel pròcer Miquel Mateu pel que no guarda una cronologia argumental.
Continuant amb la visita, la guia ens acompanyà a la sala on està ubicada la biblioteca que conté a prop de 100.000 volums, entre els quals hi ha 200 incunables, 800 executòries de noblesa i més de 1.000 edicions diferents d’El Quixot, traduït en 33 idiomes diferents. La biblioteca va ser creada per Tomàs de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí (advocat, home de lletres) que a partir de 1.888 començà a viure permanentment al Castell. A l’any 1923 Miquel Mateu va assumir el control del complex, emprenent les tasques de restauració i donant continuïtat a la biblioteca, fins arribar a la magnitud actual.
Seguidament passàrem a la sala on està instal·lat el Museu del Vidre i Ceràmica. La guia explicà que conté una de les col·leccions més grans i millors del món, amb una àmplia selecció de vidre català i nombroses representacions de vidre de totes les èpoques, formada per més de 2.500 peces Així mateix comentà que la col·lecció de ceràmica consta de més de 1.000 peces. Terminada la visita aquestes dependències, pasàrem a veura el Museu del Vi. Comenta que esta ubicat a les antigues bodegues dels frares carmelites. Es va crear als 60 a la cava on fins aleshores s’elaboraven els vins de Perelada, i digué la guia que tots elements i els objectes esposats, més de 800, corresponen a la cultura del vi en qualsevol de les seves fases.
Acabada la visita i donant-li les gràcies per la seva tasca, ens vam dirigir cap al restaurant La Muga, ubicat a la localitat de Vilanova de la Muga, per iniciar el dinar. Terminat el mateix i després d’una cordial i àmplia sobretaula, vam tornar a Barcelona. Hem de dir que la visita al Museu va estar molt interessant, sobretot el referent a la Biblioteca i les col·leccions de peces de vidre i ceràmiques.
El passat dia 25 de juny el diari La Vanguardia va publicar a la pàgina d’Opinió un interessant comentari referent a doctors catalans que treballen a l’estranger. Entre ells hi ha un cognom que va estar vinculat a la Mútua Asepeyo Servei de Medicina Preventiva, sent-hi durant temps cap del Servei Dr. Manel Baselga.
“Els Oncòlegs catalans, al capdavant”.
El Dr. Josep Tabernero presidirà la Societat Europea d’Oncologia Mèdica des de principi del 2016 fins a finals del 2021. El Dr. Tabernero, metge barceloní que dirigeix l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron des del 2010, constitueix un nou reconeixement a l’escola catalana de metges especialitzats en lluitar contra el càncer. I s’afegeix al Dr. Josep Baselga com a president de l’Associació Americana d’Oncologia Mèdica i com a director mèdic de l’Hospital Memorial Sloan Kattering de Nueva York.
Per tant es pot dir que les principals organitzacions de la lluita contra el càncer dels Estats Units i d’Europa han elegit metges catalans. Sense oblidar altres professionals d’origen català com Joan Massagué, director de la divisió d’investigació científica de Sloan Kattering i Toni Ribas, actualment a la Universitat de California Los Angeles, una figura clau en l’àmbit de les immunoteràpies. O altres professionals que treballen amb protecció internacional en altres especialitats mediques.
És bo recordar-ho ara, en temps de retallades i privacions, per honrar els qui tant destaquen en la seva comesa i també per reclamar a les institucions una renovada atenció i un suport sostingut i inequívoc als qui treballen pel bé comú amb vocació d’excel·lència.
El passat dia 13 de juny es va realitzar una nova sortida cultural per part d’AJAC. Aquesta vegada va ser per visitar el Monestir(cistercenc) de Santa Maria de Vallbona a la localitat de Vallbona de les Monges (Lleida).
Arribats a la població i fins l’hora d’iniciar la visita programada amb guia, vam donar un volt pel poble, donat que la majoria dels excursionistes no el coneixíem . Trobats tots a l’entrada del Monestir i presentat el guia vam començar la visita.
Ens explicà que el Monestir està situat dins del poble, pertany a la comarca d’Urgell, a l’arxidiòcesi de Tarragona i a la província de Lleida. El cenobi s’aixeca al mig d’una àmplia vall formada pels estreps de la serra del Tallat(787 m.) El cenobi roman isolat durant quatre centúries com Poblet i Santes Creus i forma l’anomenada “trinitat cistercenca” de Catalunya. En el concili de Trento (12/1563) es mana que els convents de monges no estiguin en llocs solitaris per causa de possibles perills. Les religioses opten per constituir un poble i és així com s’origina el municipi de Vallbona de les Monges, format pels veïns de Montesquiu (desaparegut a mitjan del segle XVI) i d’altres localitats pertanyents a la baronia del cenobi. El primer Ajuntament fou constituït l’any 1573. Continuant amb les explicacions diu que té els inicis el Monestir en unes agrupacions mixtes d’ermitans que després es converteixen en cenobites, els quals viuen sota bàcul pastoral del seu fundador Ramon de Vallbona, observant la Regla de Sant Benet. En l’any 1175 la comunitat llavors exclusivament femenina, s’havia incorporat a la reforma cistercenca i tenia per abadessa a Oria Ramirez, vinguda de Colobres o de Tulebras(Navarra), aquesta va ser la primera casa femenina de l’Orde establerta en terres hispàniques sota la protecció d’Alfons I el Cast i de la reina Sança (molt vinculats a Vallbona). Des de principis del segle XIII se celebren al cenobi capítols generals d’abadesses, converteixen d’aquesta manera Vallbona en el més important centre femení d’espiritualitat i de vida cistercenques. Presta repetidament hostalatge als reis Alfons el Cast, Jaume I el Conqueridor i Alfons el Savi amb les respectives mullers i corts.
Seguidament passem al temple. L’església té la planta de creu llatina, pròpia del romànic i els tres absis carrats. Admirem els mascarons humorístics de l’absis del santuari. A la cúpula o llanterna vuitavada del creuer (s. XIV) hi havia dues campanes regulars. La torre d’escala i el cimbori-campanar, exemplars únics a Catalunya.
L’ interior del temple -comenta el guia- ens meravella per la simplicitat i l’admirable joc de llums. La claror penetra a través dels vitralls clars. En el compartiment del santuari, a la banda dreta de l’altar veiem el sarcòfag encastat, senzill i llis de la santa reina Violant d’Hongria, segona muller de Jaume I el Conqueridor que va voler ser enterrada allí sense cap ornament. Davant mateix, a l’altre costat hi ha la tomba de la princesa Sança d’Aragó, filla d’ambdós. A la dreta del cor, tocant la reixa hi ha la capella del Corpus Christi amb uns relleus atribuïts a la millor escola del gòtic. Presideix la capella una imatge de la Mare de Deu del Cor (s. XIV). Seguint al guia passem al claustre.
Explica que té forma trapezoïdal, per poder aprofitar al màxim les hores de sol i en conjunt és una curiosa i variada representació dels estils que prevalgueren durant les primeres quatre centúries del cenobi. La distribució de les dependències és la típica de les cases cistercenques. L’entrada principal és per l’oest. El temple és bastit a l’indret de tramuntana per protegir la resta del cenobi. Al nord hi ha la biblioteca i la porta per on les monges entren al cor, l’est la sala capitular, al sud el calefactori.
La sala capitular impressiona per la seva nuesa. El banc de carreus que circumda la nau, ens dóna una idea de la gran capacitat del cenobi. Al peu de la capella actual hi ha la llosa funerària d’Elisenda de Timor (abadessa des de 1270-1273) la més antiga de totes les lloses abacials que existeixen a Vallbona. Es pot dir que la peça fonamental de Vallbona és la comunitat de monges donant un testimoniatge ferm de vida contemplativa i d’acollença generosa, de pobresa absoluta i de simplicitat nua.
Acabada la visita i donant les gràcies al guia per les àmplies explicacions que va donar, ens acomiadem i ens dirigim cap el restaurant a la localitat de Montblanc.
Una vegada arribats i col·locats a taula vam iniciar el dinar. Després d’una llarga i àmplia sobretaula vam tornar cap a Barcelona. Hem de dir que la sortida va anar bé.
Sortida dia 14 de febrer 2015. Visita a la localitat de Valls, El Museu de Carros i eines del camp a Picamoixons i dinar al restaurant Cal Ganxo, a Masmolets.
El passat dia 14 de febrer del 2015 vam fer la sortida programada per visitar la localitat de Valls, també el museu de carros i eines del camp a Picamoixons i desprès, aprofitant que hi estàvem a la comarca dels calçots, dinar al restaurant Cal Ganxo la típica calçotada. Desprès de fer una parada pel camí, arribats a la localitat de Valls, capital de l’Alt Camp, vam iniciar la visita. L’Ajuntament està situat a la plaça del Blat. Aquesta plaça porticada rep el seu nom del comerç de cereals que s’hi feia i és coneguda com la plaça Bressol dels Castellers.
Valls va disposar per primera vegada d’una Casa de la Vila a l’any 1595. Anteriorment les reunions del Comú es feien a l’antiga església de Sant Miquel. Des d’aleshores, tot i que l’edifici consistorial no ha variat de lloc, ha experimentat diversos canvis. Cal destacar la construcció de la Sala Capitular (1526), la porta de la qual encara avui dóna entrada al saló de sessions, etc. L’any 1891, en el centenari de la Institució de les festes Decennals, es va crear la Galeria de Ciutadans Il·lustres, ubicada al saló de sessions de l’Ajuntament. Seguidament vam visitar l’església de Sant Joan. Hi ha notícies que indiquen que al segle XII hi havia al lloc on actualment està ubicada l’arxiprestal de Sant Jordi, una església romànica anomenada Sant Joan la Major. Degut al creixement demogràfic de la població, es va propiciar la construcció de l’actual església de Sant Joan Bautista, iniciada l’any 1569 i terminada l’any 1583. La nau central és d’estil gòtic, als laterals hi han catorze capelles (set a cada lateral).
El campanar és tot un símbol de la ciutat. La espectacular alçada de 74m. el converteix en el més alt de totes les esglésies parroquials de Catalunya. La construcció va començar al mes de març de 1896 i després d’uns mesos en l’any 1897 va ser beneït durant la festivitat de Santa Úrsula.
Al mig del centre històric hi ha el Call Jueu, que es troba a prop de l’església de Sant Joan. A l’antic barri jueu van viure durant els segles XIII i XV els jueus fins que van ser expulsats. A la dreta del carrer del Call hi ha el carrer de l’Escrivania, que es l’únic lloc de tota la ciutat que permet una visió total de la part frontal del campanar de Sant Joan. Passejant pel carrer de la Cort, el seu nom ve donat pel pas dels nobles que es dirigien a l’església de Sant Joan des del Castell, es troba la capella del Roser, una de les joies del patrimoni vallenc. Continuant pel carrer, al final hi ha la casa de Santes Creus. Va ser construïda l’any 1611, pels monjos del monestir de Santes Creus, habitada durant més de dos-cents anys. L’esmentat carrer es pot dir que és un dels més concorreguts i una de les principals zones comercials. Donat que ens esperaven a les 13 hores al Museu del Carro i eines del camp per fer la visita programada, ens vam dirigir cap a la localitat de Picamoixons. Arribats vam ser rebuts pel seu director. Seguidament vam passar a una sala on ens van projectar un audiovisual d’introducció, explicant com es feien els treballs del camp fins ben entrada la segona meitat del segle XX. A l’any 1994 en Rogeli Montabà, fundador del museu, va iniciar un procés de recopilació de peces antigues, carros i tot el relacionat amb els treballs al camp. Va recollir mes de 2000 peces. El museu es va inaugurar el febrer de l’any 2001. Durant tots aquests anys ha ampliat la col·lecció. Actualment hi ha més de 4500 peces. Acabat l’audiovisual vam iniciar el recorregut. En tots els espais un seguit de cartells ajuden a identificar i explicar les peces principals. A finals de l‘any 2010 es va instal·lar un equip de so que, mitjançant locució, els visitants poden fer la interpretació de les peces. Està organitzat en 5 espais diferents. 
Una nau principal de uns 600m. quadrats amb una vintena de carros per a diferents usos. Una altra d’uns 300m. quadrats, on s’hi exposen les eines per treballar la vinya i el vi. Hi ha una sala on hi ha el museu de la casa i una col·lecció d’eines petites de la pagesia, etc. A l’exterior hi ha una exposició d’arades diferents i dues arades franceses de l’any 1890. Es pot dir que va ser molt profitosa la visita al museu.
Acabada la mateixa i donant-li les gràcies al director, ens vam dirigir cap a la localitat de Masmolets per celebrar la tradicional calçotada al restaurant Cal Ganxo. Arribats i una vegada col·locats a les taules vam iniciar el dinar. Després de finalitzat i terminada l’àmplia sobretaula que els socis vam fer, ens vam tornar cap a Barcelona.
Es pot dir que la sortida va estar bé i a més ens va acompanyar bon temps.
