El passat dia 25 de juny el diari La Vanguardia va publicar a la pàgina d’Opinió un interessant comentari referent a doctors catalans que treballen a l’estranger. Entre ells hi ha un cognom que va estar vinculat a la Mútua Asepeyo Servei de Medicina Preventiva, sent-hi durant temps cap del Servei Dr. Manel Baselga.
“Els Oncòlegs catalans, al capdavant”.
El Dr. Josep Tabernero presidirà la Societat Europea d’Oncologia Mèdica des de principi del 2016 fins a finals del 2021. El Dr. Tabernero, metge barceloní que dirigeix l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron des del 2010, constitueix un nou reconeixement a l’escola catalana de metges especialitzats en lluitar contra el càncer. I s’afegeix al Dr. Josep Baselga com a president de l’Associació Americana d’Oncologia Mèdica i com a director mèdic de l’Hospital Memorial Sloan Kattering de Nueva York.
Per tant es pot dir que les principals organitzacions de la lluita contra el càncer dels Estats Units i d’Europa han elegit metges catalans. Sense oblidar altres professionals d’origen català com Joan Massagué, director de la divisió d’investigació científica de Sloan Kattering i Toni Ribas, actualment a la Universitat de California Los Angeles, una figura clau en l’àmbit de les immunoteràpies. O altres professionals que treballen amb protecció internacional en altres especialitats mediques.
És bo recordar-ho ara, en temps de retallades i privacions, per honrar els qui tant destaquen en la seva comesa i també per reclamar a les institucions una renovada atenció i un suport sostingut i inequívoc als qui treballen pel bé comú amb vocació d’excel·lència.
El passat dia 13 de juny es va realitzar una nova sortida cultural per part d’AJAC. Aquesta vegada va ser per visitar el Monestir(cistercenc) de Santa Maria de Vallbona a la localitat de Vallbona de les Monges (Lleida).
Arribats a la població i fins l’hora d’iniciar la visita programada amb guia, vam donar un volt pel poble, donat que la majoria dels excursionistes no el coneixíem . Trobats tots a l’entrada del Monestir i presentat el guia vam començar la visita.
Ens explicà que el Monestir està situat dins del poble, pertany a la comarca d’Urgell, a l’arxidiòcesi de Tarragona i a la província de Lleida. El cenobi s’aixeca al mig d’una àmplia vall formada pels estreps de la serra del Tallat(787 m.) El cenobi roman isolat durant quatre centúries com Poblet i Santes Creus i forma l’anomenada “trinitat cistercenca” de Catalunya. En el concili de Trento (12/1563) es mana que els convents de monges no estiguin en llocs solitaris per causa de possibles perills. Les religioses opten per constituir un poble i és així com s’origina el municipi de Vallbona de les Monges, format pels veïns de Montesquiu (desaparegut a mitjan del segle XVI) i d’altres localitats pertanyents a la baronia del cenobi. El primer Ajuntament fou constituït l’any 1573. Continuant amb les explicacions diu que té els inicis el Monestir en unes agrupacions mixtes d’ermitans que després es converteixen en cenobites, els quals viuen sota bàcul pastoral del seu fundador Ramon de Vallbona, observant la Regla de Sant Benet. En l’any 1175 la comunitat llavors exclusivament femenina, s’havia incorporat a la reforma cistercenca i tenia per abadessa a Oria Ramirez, vinguda de Colobres o de Tulebras(Navarra), aquesta va ser la primera casa femenina de l’Orde establerta en terres hispàniques sota la protecció d’Alfons I el Cast i de la reina Sança (molt vinculats a Vallbona). Des de principis del segle XIII se celebren al cenobi capítols generals d’abadesses, converteixen d’aquesta manera Vallbona en el més important centre femení d’espiritualitat i de vida cistercenques. Presta repetidament hostalatge als reis Alfons el Cast, Jaume I el Conqueridor i Alfons el Savi amb les respectives mullers i corts.
Seguidament passem al temple. L’església té la planta de creu llatina, pròpia del romànic i els tres absis carrats. Admirem els mascarons humorístics de l’absis del santuari. A la cúpula o llanterna vuitavada del creuer (s. XIV) hi havia dues campanes regulars. La torre d’escala i el cimbori-campanar, exemplars únics a Catalunya.
L’ interior del temple -comenta el guia- ens meravella per la simplicitat i l’admirable joc de llums. La claror penetra a través dels vitralls clars. En el compartiment del santuari, a la banda dreta de l’altar veiem el sarcòfag encastat, senzill i llis de la santa reina Violant d’Hongria, segona muller de Jaume I el Conqueridor que va voler ser enterrada allí sense cap ornament. Davant mateix, a l’altre costat hi ha la tomba de la princesa Sança d’Aragó, filla d’ambdós. A la dreta del cor, tocant la reixa hi ha la capella del Corpus Christi amb uns relleus atribuïts a la millor escola del gòtic. Presideix la capella una imatge de la Mare de Deu del Cor (s. XIV). Seguint al guia passem al claustre.
Explica que té forma trapezoïdal, per poder aprofitar al màxim les hores de sol i en conjunt és una curiosa i variada representació dels estils que prevalgueren durant les primeres quatre centúries del cenobi. La distribució de les dependències és la típica de les cases cistercenques. L’entrada principal és per l’oest. El temple és bastit a l’indret de tramuntana per protegir la resta del cenobi. Al nord hi ha la biblioteca i la porta per on les monges entren al cor, l’est la sala capitular, al sud el calefactori.
La sala capitular impressiona per la seva nuesa. El banc de carreus que circumda la nau, ens dóna una idea de la gran capacitat del cenobi. Al peu de la capella actual hi ha la llosa funerària d’Elisenda de Timor (abadessa des de 1270-1273) la més antiga de totes les lloses abacials que existeixen a Vallbona. Es pot dir que la peça fonamental de Vallbona és la comunitat de monges donant un testimoniatge ferm de vida contemplativa i d’acollença generosa, de pobresa absoluta i de simplicitat nua.
Acabada la visita i donant les gràcies al guia per les àmplies explicacions que va donar, ens acomiadem i ens dirigim cap el restaurant a la localitat de Montblanc.
Una vegada arribats i col·locats a taula vam iniciar el dinar. Després d’una llarga i àmplia sobretaula vam tornar cap a Barcelona. Hem de dir que la sortida va anar bé.
Sortida dia 14 de febrer 2015. Visita a la localitat de Valls, El Museu de Carros i eines del camp a Picamoixons i dinar al restaurant Cal Ganxo, a Masmolets.
El passat dia 14 de febrer del 2015 vam fer la sortida programada per visitar la localitat de Valls, també el museu de carros i eines del camp a Picamoixons i desprès, aprofitant que hi estàvem a la comarca dels calçots, dinar al restaurant Cal Ganxo la típica calçotada. Desprès de fer una parada pel camí, arribats a la localitat de Valls, capital de l’Alt Camp, vam iniciar la visita. L’Ajuntament està situat a la plaça del Blat. Aquesta plaça porticada rep el seu nom del comerç de cereals que s’hi feia i és coneguda com la plaça Bressol dels Castellers.
Valls va disposar per primera vegada d’una Casa de la Vila a l’any 1595. Anteriorment les reunions del Comú es feien a l’antiga església de Sant Miquel. Des d’aleshores, tot i que l’edifici consistorial no ha variat de lloc, ha experimentat diversos canvis. Cal destacar la construcció de la Sala Capitular (1526), la porta de la qual encara avui dóna entrada al saló de sessions, etc. L’any 1891, en el centenari de la Institució de les festes Decennals, es va crear la Galeria de Ciutadans Il·lustres, ubicada al saló de sessions de l’Ajuntament. Seguidament vam visitar l’església de Sant Joan. Hi ha notícies que indiquen que al segle XII hi havia al lloc on actualment està ubicada l’arxiprestal de Sant Jordi, una església romànica anomenada Sant Joan la Major. Degut al creixement demogràfic de la població, es va propiciar la construcció de l’actual església de Sant Joan Bautista, iniciada l’any 1569 i terminada l’any 1583. La nau central és d’estil gòtic, als laterals hi han catorze capelles (set a cada lateral).
El campanar és tot un símbol de la ciutat. La espectacular alçada de 74m. el converteix en el més alt de totes les esglésies parroquials de Catalunya. La construcció va començar al mes de març de 1896 i després d’uns mesos en l’any 1897 va ser beneït durant la festivitat de Santa Úrsula.
Al mig del centre històric hi ha el Call Jueu, que es troba a prop de l’església de Sant Joan. A l’antic barri jueu van viure durant els segles XIII i XV els jueus fins que van ser expulsats. A la dreta del carrer del Call hi ha el carrer de l’Escrivania, que es l’únic lloc de tota la ciutat que permet una visió total de la part frontal del campanar de Sant Joan. Passejant pel carrer de la Cort, el seu nom ve donat pel pas dels nobles que es dirigien a l’església de Sant Joan des del Castell, es troba la capella del Roser, una de les joies del patrimoni vallenc. Continuant pel carrer, al final hi ha la casa de Santes Creus. Va ser construïda l’any 1611, pels monjos del monestir de Santes Creus, habitada durant més de dos-cents anys. L’esmentat carrer es pot dir que és un dels més concorreguts i una de les principals zones comercials. Donat que ens esperaven a les 13 hores al Museu del Carro i eines del camp per fer la visita programada, ens vam dirigir cap a la localitat de Picamoixons. Arribats vam ser rebuts pel seu director. Seguidament vam passar a una sala on ens van projectar un audiovisual d’introducció, explicant com es feien els treballs del camp fins ben entrada la segona meitat del segle XX. A l’any 1994 en Rogeli Montabà, fundador del museu, va iniciar un procés de recopilació de peces antigues, carros i tot el relacionat amb els treballs al camp. Va recollir mes de 2000 peces. El museu es va inaugurar el febrer de l’any 2001. Durant tots aquests anys ha ampliat la col·lecció. Actualment hi ha més de 4500 peces. Acabat l’audiovisual vam iniciar el recorregut. En tots els espais un seguit de cartells ajuden a identificar i explicar les peces principals. A finals de l‘any 2010 es va instal·lar un equip de so que, mitjançant locució, els visitants poden fer la interpretació de les peces. Està organitzat en 5 espais diferents. 
Una nau principal de uns 600m. quadrats amb una vintena de carros per a diferents usos. Una altra d’uns 300m. quadrats, on s’hi exposen les eines per treballar la vinya i el vi. Hi ha una sala on hi ha el museu de la casa i una col·lecció d’eines petites de la pagesia, etc. A l’exterior hi ha una exposició d’arades diferents i dues arades franceses de l’any 1890. Es pot dir que va ser molt profitosa la visita al museu.
Acabada la mateixa i donant-li les gràcies al director, ens vam dirigir cap a la localitat de Masmolets per celebrar la tradicional calçotada al restaurant Cal Ganxo. Arribats i una vegada col·locats a les taules vam iniciar el dinar. Després de finalitzat i terminada l’àmplia sobretaula que els socis vam fer, ens vam tornar cap a Barcelona.
Es pot dir que la sortida va estar bé i a més ens va acompanyar bon temps.
S’ha enllestit ja i tenim preparada la sortida del proper dia 14 de Febrer per efectuar visita a Valls i al Museu de Carros i eines del camp, a Picamoixons. Per dinar tindrem la típica calçotada al restaurant Cal Ganxo, a Masmolets. Esperem que, com sempre, tot vagi bé.
A la darrera Assemblea General (3/12/2014) es va confirmar la decisió de renunciar al càrrec de Tresorer d’en Pere Vall Mases, que fins ara venia desenvolupant a la Junta Directiva en data 31/12/2014.
Conforme a l’acord pres pels assistents en la remodelació de la Junta Directiva, aquesta queda constituïda de la següent forma, sent l‘inici de les seves funcions l’1 de gener de 2015.
President : Javier Amor i Martinez
Vicepresident: Enric Mullor I Antolí
Secretari : Lluìs Roger I Berenguer
Tresorera : Josefina Miguel Solá
Vocal : Marisol Colás i Yagüe
Vocal : Vicenç Ferrer I Gil
Es comunicarà la constitució de la nova Junta Directiva a la Generalitat de Catalunya, Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia per que es donin per assabentats.
Arribats aquests dies, el 17 del present mes es va celebrar com anys passats el dinar de Germanor.
El restaurant escollit ha estat d’entre varis pressupostos el de l’Hotel Barcelona Catedral, al carrer Capellans,4 a Barcelona. L’hora de l’àpat és al voltant de les 14 hores. Prèviament es va fer a les 12,30 hores una visita guiada a la Casa de Convalescència (antic Hospital de la Santa Creu), al carrer del Carme,47 (Barcelona). Una vegada reunits tots els socis que volíem fer la visita, es va començar. Segons ens va comentar la guia, primerament veuríem un audiovisual i acabada la sessió iniciaríem el recorregut i explicaría la història de la Casa de Convalescència.
És un edifici civil del segle XVII destinat a la convalescència dels malalts del veí Hospital de la Santa Creu. Al principi es van acollir set homes i cinc dones. Tot i que la primera pedra la hi va posar el bisbe Sentís el 26 de març de 1629, fins que es va inaugurar, els dies 24 i 25 de gener de 1680.
Explica que el projecte inicial de l’edifici, que després va ser reduït, era de tres plantes; a la planta baixa els menjadors, cuines, rebost i forn. A la primera, dos dormitoris (un pels homes i altre per a dones) les secretes i la capella i a la planta de dalt el guarda-roba. També hi havia un claustre i un sobreclaustre.
La Casa de Convalescència va constituir una clara millora en l’atenció als malalts per al seu recobrament. El lligam amb l’Hospital va continuar fins a principis del segle XX.
Aquesta obra, com tantes altres a Catalunya, va ser fruit de l’impuls de la societat civil de l’època. Diversos ciutadans i famílies benestants van fer gala de la seva generositat en deixar els seus béns a la institució i als pobres convalescents. Això els atorgava els títols de fundadors i des d’aleshores els seus escuts apareixen com elements decoratius per tot l’edifici. Continuant amb la paraula la guia comenta que, segons la llegenda, Pau Ferran era un ric navilier arruïnat que estava ingressat a la Casa i després de recuperar la seva fortuna va llegar els seus béns a la Casa de Convalescència que l’havia acollit. Certament ocupà un lloc preeminent en la història d’aquesta casa. L’arquitectura és plenament classicista, l’edifici fa poques concessions al Barroc.
La casa de la Convalescència reuneix exemples cabdals de les arts plàstiques dels segles XVII i XVIII tant en escultures i pintures, com en ceràmiques i revestiments. No podem deixar d’esmentar la bellesa dels detalls ornamentals del claustre, la doble cornisa, les arcades, pilastres, el brocal del pou, la capella, etc. 
Continuant amb la paraula, diu que la Casa de Convalescència està considerada un dels conjunts més reeixits de l’art català del segle XVII. Ens diu que, com altres edificis nobles de la ciutat de l’època, el pati dels tarongers és un jardí elevat, avui dia en homenatge a Mercè Rodoreda, on es mostren algunes de les plantes que l’autora anà esmentant al llarg de la seva obra. Terminada la visita a la Casa de Convalescència, actualment Institut d’Estudis Catalans i donant-li les gràcies a la guia per la seva tasca, ens vam dirigir cap el restaurant per celebrar el dinar de Germanor.
Arribats i distribuïts a les taules es va iniciar l’àpat. Finalitzat el mateix i després d’una àmplia sobretaula entre el socis, ens vàrem desitjar unes bones festes de Nadal i que el proper any sigui molt venturós amb salut i pau i que ens puguem trobar una altra vegada.
Es pot dir que va ser un bon dia de Germanor.
