El 15 del passat mes de novembre, vàrem fer una sortida cultural per visitar a Manresa (capital de la comarca del Bages) La Seu (d’estil gòtic), la Cova de Sant Ignasi i el Parc de l’Agulla.
Hem de dir que Manresa ha estat destruïda i reconstruïda varies vegades. En el segle XII es va produir un nou atac sarraí, però la ciutat aquesta vegada millor organitzada va poder refer-se ràpidament. A partir d’aquest noment va començar a créixer, organitzar-se i enriquir-se.
Durant la primera meitat del segle XIV, entra en una època daurada que amb freqüència es denomina el gran segle Manresà, el gòtic. Es realitzen obres religioses de gran envergadura com La Seu. Església del Carme, de San Pere Màrtir, etc. El rei Jaume I en una visita que va fer el 1231 confirma el títol de la ciutat. Aquesta visita no va ser l’última visita reial, ja que també va ser visitada per Alfons IV, Joan I i sobre tot per Pere IV, donat que tenia una predilecció per la ciutat, visitada el 1344, 1351 i el 1375, hostatjant-se amb el seu cunyat Carles el Dolençós, rei de Navarra al parador del convent dels Predicadors.
Un fet va tindre una gran transcendència per la ciutat que va ser l’estança de Sant Ignasi de Loiola en els anys 1522 i 1523, a la gruta actualment denominada la Cova de Sant Ignasi.
El peregrí guipuscoà Iñigo López de Recalde y Loiola, militar i posteriorment religiós espanyol. Als trenta anys va ser ferit en una batalla. Fet que va ser determinant a la seva vida, ja que durant la convalescència la lectura de llibres religiosos li va fer profunditzar en la fe catòlica. Visqué a Manresa durant deu mesos llargs. Hi arribà procedent de Montserrat el 25 de març de 1522 i s’en aná, arribada l’hora d’embarcar-se cap a Terra Santa, a mitjan de Febrer de 1523. El record de la seva estada i de les coses que li esdevingueren ací, es monumentalitzat per diversos temples i altres llocs de devoció. El pricipal dels santuaris ignasians és el de la Santa Cova.
Una balma de flanc meridional de Puig de Sant Bartomeu, oberta sobre el riu Cardener i de cara a Montserrat, en la que és fama que Sant Ignasi s’hi recollia per fer oració i escriure el llibre dels Exercicis Espirituals. Designat primer General de la Companyia de Jesús, que va estar durant 15 anys. Va morir a Roma el 31 de juliol de 1556. El Papa Gregori XV el va canonitzar el 12 de març de 1622.
La Cova està coberta per dins i per fora amb una fastuosa decoració. L’església construïda al costat és un exemplar típic d’arquitectura jesuïta i monument rellevant del barroc català. La galeria que uneix l’església amb la cova es un exemple notable de decoració post-modernista. Tocant la cova hi ha un monumental edifici d’inspiració neoclàssica construït a les darreries del segle passat. És residencia dels pares jesuïtes, casa d’Exercicis i centre d’espiritualitat. Compta amb una important biblioteca especialitzada. 
Acabada la visita vam anar cap la Basílica de Santa Maria de la Seu per iniciar la visita.
La Seu de Manresa és el principal monument. L’església d’estil gòtic fou dissenyada per Berenguer de Montagut, que també va projectar obres importants con la de Santa Maria del Mar a Barcelona. Les obres van començar l’any 1325, però fins a finals del segle XV no es va acaba el temple. La façana principal és d’estil neogòtic dissenyat per Alexandre Soler i March, assessorat per Antoni Gaudi. La Seu resulta de gran interès per les obres d’art que hi ha a l’interior.
Una vegada terminada la visita, donant les gràcies als guies per les explicacions impartides, ens vam dirigir al Parc de l’Agulla per fer una curta visita, abans d’anar a dinar.
El Parc es troba a les afores de Manresa (direcció Santpedor). 
El mateix neix amb la construcció del llac de l’Agulla construït entre 1966 i 1974, després de ser revestit totalment de lloses de formigó. Te una superfície de 64.000 m2. I capacitat de 200.000 m3 que assegura una reserva per a la ciutat d’aigua per més d’una setmana en cas de produir-se una avaria al canal i en cas d’obres. Està envoltat d’un parc de 688 arbres de vint espècies diferents. Una vegada vist ens vam dirigir al restaurant Els Noguers (Carretera Abrera –Manresa) on ens esperaven per dinar. Fet l’àpat vam tornar a Barcelona.
El passat 27 de setembre l’Associació de Jubilats Asepeyo Catalunya vam fer una sortida cultural de dos dies de durada (27 i 28) per visitar les poblacions de Ceret amb el seu museu d’art Modern, Amelie les Bains (on es troba l’hotel), Arles Sur Tech i l’abadia de Santa María (S.VIII), els gegantescos penya-segats Gorges de la Fou, Vernet les Bains i el Monestir de Sant Marti del Canigó.
Dia 27
Iniciat l’itinerari i una vegada passada la frontera ens dirigim cap a Ceret, ciutat situada al departament dels Pirineus Orientals, a la regió de Languedoc-Roselló. És la capital de la comarca del Vallespir; també es coneix com la “capital de la cirera”, per l’important producció d’aquest fruit. És famós el seu Museu d’Art Modern on hi ha pintures i escultures de Picasso. Poden destacar entre d’altres la Font-Freda l’ermita de Saint Ferréol, el Pont del Diable, etc. Ja que hi havia mercat, vam poder gaudi-ne una bona estona. Acabada la visita vam continuar viatge cap a Amélie-les-Bains, on era l’hotel.
La citada localitat està situada a la vall del Tech, un riu de la comarca del Vallespir
. Coneguda antigament com Les Bains. Deu el nom actual al Rei Luis Felipe I (rei de França) des del 7 abril de 1840, en homenatge a la seva esposa Maria Amelia de Borbón- Dos Sicilias, donades les reiterades estades que hi passava. Una vegada arribats a l’hotel distribuïdes les habitacions i acabats de dinar, vam anar als penya-segats Gorges de la Fou( Canyons de la Fou) per iniciar la visita.
A 2 km. D’Arles-Sur-Tec es troben els gegantescos penya-segats. Actualment el tall vertical dins la roca és de més de 200m. La llargada total del canyó és de 1739m. i hi ha construïda una passarel·la metàl·lica que permet la visita fins una llargada de 1500m. amb un pendent general del 9%. El temps de la visita és de 1hora 30minuts (aproximadament) . La singularitat d’aquest congost és la seva extrema estretor que arriba a menys d’un metre segons els llocs, sent el més estret d’Europa. Segons la llegenda, precisa que aquests vertiginosos abismes eren l’hàbitat de bruixes i genis hostils i posteriorment per bandits i malfactors que assaltaven les diligències dels camins propers. Es diu que un pastor, fa uns 60 anys, va recuperar una ovella que, rodolant, va anar a la part baixa d’un sortint que penjava al buit. Hem de dir que és una meravella.
Seguidament vam anar a la propera localitat d’Arles-Sur-Tech. La vila té el seu origen en l’antic Monestir de Santa Maria d’Arles. En els inicis del segle X la comunitat es va traslladar a un nou emplaçament situat al centre de la vall, lloc que ocupa l’edifici actual. L’església actual està orientada cap a ponent. Es creu que és degut a una primitiva estructura que es va preservar durant les obres realitzades al segle XI. Va ser consagrada en dues ocasions: en 1141 i 1157. Acabada la visita vam tornar l’hotel.
Dia 28
Iniciem camí cap a la localitat de Vernet les Bains, situada en una vall enmig dels puigs de la muntanya Canigó(2.785m), per poder pujar a l’abadia de Sant Martí de Canigó. Una vegada arribats al punt de trobada, es va iniciar els desplaçaments fins a l’abadia en cotxes especials, encara que va haver un petit grup de companys que la pujada la van fer a peu, com la tornada, un bon exercici.
Després de realitzar les fotografies oportunes i reunits tots a l’entrada de l’abadia vam iniciar la vista concertada amb la guia (monja de la comunitat de les Beatituds) que ens va explicar la història. Comentà que l’abadia està consagrada en honor a Sant Martí de Tours, està situada en un pic rocós a 1055 m. d’alçada del Canigó.
La part oriental de les esglésies superposades és el resultat de la primera sèrie de les obres. La part occidental es va construir després. Això explica la divisió en dos parts del planell de l’església alta. També diu que Wifredo II de Cerdanya va ser el fundador de l’abadia i encara que va ser enterrat en ella, actualment solament es conserva la tomba cavada a la roca, com també la de la seva esposa. L’abadia va ser consagrada en 1009, però en 1483 un terratrèmol la va destruir parcialment. Des de 1902 a 1932, Monsenyor Carsalade du Pont, Bisbe de Perpignan va iniciar la reconstrucció. De 1952 a 1983 Don Bernard de Chabannes ho va finalitzar i va restablir la vida espiritual. Fins 1987 habitaven en el monestir el benedictí Bernard de Chabannes junt a voluntaris que realitzaven el manteniment . El Bisbe de Perpignan en el mateix any cedí l’abadia a una comunitat religiosa , contrariant el desig del restaurador a tornar a veure una comunitat benedictina.
Finalitzada la visita i agraint a la guia la seva tasca, ens vam dirigir a la localitat de Vernet les Bains on teníem el restaurant per anar a dinar. Acabat l’àpat, vam tornar a Barcelona.
Hem de dir que l’excursió va estar molt bé, aprofitant-la al màxim, en un entorn meravellós.
El divendres 14 de Novembre, vàrem trobar-nos una bona colla d’actuals i antics treballadors d’Asepeyo per tal d’acomidar-nos d’una persona i millor amiga. La Teresa Mimó va deixar-nos per sempre, després d’una llarga lluita amb la seva malaltia. Una lluita que va dur amb una tremenda enteresa i posant en funcionament una gran habilitat per saber veure una mica de llum al final del túnel i perseguint amb una rialla i un optimisme envejable les mínimes opcions de poder tenir una millora que l’hi permetés dur una vida el més normal possible.
En cap moment va transmetre a la gent que l’estimàvem cap sensació de pena o d’angoixa, tot i que tots sabíem lo dura que era la seva lluita i les poques opcions que tenia de guanyar la batalla que ella en cap moment s’havia buscat. Va estar lluitant fins al darrer moment.
Infermera de profesió, va treballar primer a l’Institut d’Anglí, a Urgències i després va ser per sempre més la infermera de l’enyorat Dr. Henriquez, amb qui va treballar fins al seu final i després va seguir incorporada a la Direcció d’Assistència Sanitària (DAS) fins la seva jubilació.
La seva dilatada vida laboral entre nosaltres va fer que es relacionés amb moltíssima gent, de pràcticament tot arreu i va ser una d’aquestes persones de les que ningú no en dirà una mala paraula ni en guardarà cap mal record. Sempre amb una rialla a la boca, la trobaves disposada a ajudar en qualsevol cosa que se l’hi pogués demanar amb un espirit de col·laboració, que sempre anava mes enllà de l’imaginable i sense un mal gest, fent que el treball al seu costat no semblés que era una feina.
La Teresa finalment ens ha deixat i ens ha quedat un buit que poc a poc anirem omplint amb el munt de bons recors i vivències compartides durant mès de 40 anys, fent-se sentir a la vora, forjant una amistat que ens ha deixat una petjada per sempre al fons dels nostres cors.
Gràcies per tot, el teu record ens perdurarà per sempre.
Carles Pociello.
Conforme a l’acord pres en la darrera assemblea del 18 de juny d’enguany, vam fer el passat dia 28/6/2014 la sortida cultural per visitar Sant Miquel del Fai. 
Arribats, iniciem amb el guia la visita. Ens explica que està ubicat sobre la Vall del Tenes. Al creuar l’abrupta cinglera pel pas de la foradada et trobes el primer edifici, un monestir-abadia del segle XV que presideix la vall de Riells. Seguidament arribem a la plaça de l’Abadia. L’arquitectura encaixa amb la muntanya, fent-li paret de suport. Continuant amb la paraula, comentà que al costat hi ha un rierol i una filera de petits llacs els quals reben l’aigua del desgel i de les pluges que es filtren per la roca . Davant hi ha la Casa del Priorat; és una de les construccions que es conserven millor i són representatives de l’estil gòtic català. Va acollir la casa del prior i dependències dels monjos en l’època en que el monestir de Sant Miquel del Fai va viure el màxim esplendor. Posteriorment va ser una fonda que rebia viatgers. Des de la terrassa-mirador es pot gaudir d‘una vista a la Vall del Tenes molt bonica. Seguint el passadís de pedra que va ser corredor del claustre, trobem l’Església de Sant Miquel. La capella data del segle X i és l’única església romànica construïda a sota d’una balma. Segons ens explicà es creu que abans de la construcció, aquest petit espai ja s’usava com lloc de culte, primerament per a ritus pagans i una vegada adoptat per l’Església per a celebracions religioses. Hi ha enterrats antics personatges importants. 
Baixant per una pila de graons arribem a la Cova de Sant Miquel. La entrada està mig amagada a la roca que ens porta a un passadís interior. Les parets regalimen aigua i per la seva acció sobre la roca s’han format estalactites i estalagmites. La cova va ser descoberta l’any 1836.Seguint el camí s’arriba a la plaça del Repòs. Un espai de silenci i pau. En un banc de pedra hi ha una escultura en bronze, assegut, de l’escriptor Josep Pla. Segons explicà el guia, el Sr. Pla va quedar encantat del lloc que tant va inspirar-lo en moltes de les seves narracions.
Continuant senderol arribem al Llac de les Monges, format per filtracions d’aigua quedant amagat sota la balma. El camí es converteix aleshores en un passadís interior de la muntanya que ens porta a passar per darrera del salt d’aigua del riu Tenes.
Després del salt d’aigua es pot passar sota d’un arc que era una altra porta d’entrada al monestir i comença el camí de l’Ermita de Sant Martí, que s’aixeca en mig d’una àmplia esplanada. L’Ermita és una bona mostra de les capelles romàniques de muntanya. Data del segle X, ha estat recentment restaurada, reproduint les pintures romàniques de les parets de l’absis. Segons antics escrits va ser església abans que es construís el monestir entorn de l’església de Sant Miquel. També ens explicà el guia que els pagesos i masovers de la zona celebraven les seves cerimònies religioses. Donat el temps consumit i havent de desplaçar-nos al restaurant per dinar, no es va poder visitar la Cova de les Tosques. Un indret enigmàtic i misteriós de Sant Miquel del Fai, però de difícil accés. A l’hora concertada vam arribar al restaurant. Una vegada col·locats tots a lloc es va inicia el dinar, que va estar perfecte. Acabat el mateix i després de les xerrades de sobretaula vam tornar a Barcelona.
Conforme a l’acord pres per l’Assemblea en la reunió de l’Associació Jubilats Asepeyo Catalunya del 5 de febrer de 2014, el passat dia 8 de març férem una sortida cultural per visitar el Castell de Cardona i la Col·legiata de Sant Vicenç. Al mateix temps i donat que estem en època de calçots aprofitàrem l’avinentesa per gaudir d’una calçotada.
Arribats tots , iniciàrem la visita guiada per la Srta. Laura, que ens explica molt detalladament la història. El conjunt monumental del Castell i la Canònica de Sant Vicenç està integrat per elements diversos que són el resultat dels 2.500 anys d’ocupació humana de la muntanya.
Des de l’antiguitat l’home ha buscat llocs a dalt de muntanyes per construir fortaleses que permeten el control del territori.
Des dels seus 585 m d’alçària, hom gaudeix d’un domini visual privilegiat sobre la conca fluvial del Cardener i la sal que aflora a Cardona, circumstància que feia d’aquesta muntanya un emplaçament únic per defensar l’accés al seu salí i el comerç de la sal a través de les valls del Cardener.
La primera ocupació humana d’aquest indret és d’època ibèrica. Amb la conquesta romana i la posterior romanització, aquest primer hàbitat va perdre importància a favor d’altres de més a prop al salí. En l’any 798 Lluís el Pietós, fill de Carlemany, ordenà l’ocupació del “Castrum Cardona” com preludi de la conquesta de Barcelona i la formació de la Marca Hispànica o frontera sud de l’imperi carolingi amb al-Andalus. Sota la influència assolida pels senyors de la sal va fer de Cardona i el seu Castell un dels epicentres politics del Principat, primer com a vescomtat i després com a comtat i ducat. A les portes de la modernitat, el Castell de Cardona era un més dels vells castells medievals escampats pel Principat. Des del 1450, les absències dels senyors havien estat cada cop més llargues a favor dels seus palaus de Barcelona i altres indrets.
La guerra de Separació (1640-1652) i la posterior pau dels Pirineus (1659) van capgirar els fets.
En l’any 1691, el vell castell va ser reconvertit en una moderna fortalesa. A la primavera del 1692 van començar les obres de la nova corona de baluards que havia d’encerclar el recinte medieval del Castell. Les noves defenses van poder demostrar la utilitat en el decurs de la guerra de Successió (1700-1714). Cardona fidel a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria, va haver de resistir les escomeses dels exèrcits de Felip V. Cal destacar el setge de més de quaranta dies sofert a la tardor de 1711 que li va donar la fama de no haver-se rendit mai per la força de les armes. Això fins l’18 de setembre de 1714, set dies desprès quan es va produir la capitulació de Barcelona. La capitulació de Cardona va ser la condició indispensable posada pel duc de Berwick per donar per acabada la guerra.
Des de 1931, l’església de Sant Vicenç té la categoria de monument nacional. A l’any 1949, la declaració s’estenia a tot el recinte fortificat del Castell.
La Torre Mestra o de la Minyona, està situada a la cota més alta de la muntanya. La seva estructura original corresponia a una torre cilíndrica d’uns 10,50 m. de diàmetre per 25 m. d’alçària. La seva fesomia actual amb només 12,50 m. d’alçària es degut a les reformes entre 1794 i el 1810. Deu el seu sobrenom a una llegenda del segle XVIII que narra els amors d’una de les filles dels vescomtes , la Minyona, amb un cabdill musulmà. Assabentat el vescomte la va tancat a la torre per poder desfer la relació. Continuem la visita pel pati d’armes de la torre de 25 m. de llargària per 15 m. d’amplària. Correspon amb el primitiu recinte sobirà o primer Castell de les primeres fases de la fortificació de la muntanya.
Continuant passem al pati d’armes a cel obert a l’entorn del qual s’estructuraven els pavellons del palau dels senyors que entre els segles XII i XIV devien ocupar. Fins a mitjan del segle XV hi van residir els vescomtes i comtes de Cardona amb la seva família.
Seguidament vam anar a la capella de Sant Ramón Nonat (s. XVII). La família ducal induïda per la devoció a Sant Ramon i els mercenaris van promoure la construcció. Ha sofert diverses reformes, fins a la darrera de l’any 1962.
A continuació passàrem als porxos, meitat castell i meitat canongia. La guia explicà que l’estructura porxada possibilitava la transició des del pati del palau al recinte conventual de Sant Vicenç. Aquesta divisió de l’espai s’explica per la donació feta de la part oriental de la muntanya del castell l’any 1040 al seu abat, arran de la consagració del nou temple pel bisbe Eribau d’Urgel.
Ens introduïm a l’església amb la guia i ens explica que està documentada des de l’any 980, l’obra es va iniciar a l’entorn de l’any 1019 sota el impuls del vescomte Bermon. A l’any 1040 el nou edifici ja era consagrat. En l’any 1592 va ser reformada com a col·legiata secular. La posterior conversió del castell en caserna militar, va obligar els canonges a l’abandó progressiu dels recinte fins que a l’any 1794 van ser forçats a deixar la seva església, transformada a partir de llavors en magatzem. En l’any 1931 va ser declarada monument nacional. L’aspecte actual es deu a la restauració iniciada en 1949.
Es tracta d’una gran basílica, dividida en tres naus rematades a llevant per un creuer, coronat per una cúpula en el qual s’obren tres absis. El resultat final fou un edifici considerat prototípic del primer romànic català. L’atri és l’espai de transició entre el claustre i l’interior de l’església amb funcions de vestíbul. A l’interior del temple i recolzant-se sobre les voltes de l’atri es disposa d’una tribuna per a l`ús dels senyors, amb accessos des de l’atri o del segon pis del sobreclaustre. L’església compta amb tres naus separades per pilars cruciformes amb una nau central coberta amb una volta de canó, mentre que les dues naus laterals són cobertes per voltes d’aresta. La nau central és molt més alta que les laterals i s´il·lumina directament per grans finestrals . El transsepte va ser l’espai triat per acollir-hi les despulles dels membres de la nissaga vescomtal, comtal i ducal de Cardona que es van fer enterrar a l’interior de l’església, Quan els senyors van incomplir aquest costum centenari, s’hi van encabir també les tombes dels abats i canonges de la col·legiata. La posterior ocupació militar del castell va significar la destrucció de quasi totes les tombes. A l’extrem sud del creuer podem localitzar les restes del sepulcre de Joan Ramon Folc (1375-1442) segon comte de Cardona. A l’extrem oposat se situa el panteó d’alabastre del duc Ferran Ramon Folc (1513-1543) i la seva esposa Francesca Manrique de Lara(1539). Continuant amb les explicacions diu que el presbiteri era l’escenari on els senyors prestaven jurament sagramental a Sant Vicenç previ a la presa de possessió del títol. 
La cripta està situada sota l’altar major. Consta de tres naus, cobertes amb voltes d’aresta, suportades per columnes monolítiques . En els seus orígens, era designada com la confessió de Sant Vicenç. El resultat final de les obres de fortificació, iniciades a la dècada del 1690 i concloses del tot cent anys després en temps de la guerra Gran (1793-1795), és la corona de baluards que envolta tota la muntanya del castell amb un total de set baluards, mentre que la resta es disposen segons les condicions del terreny. Els murs frontals poden arribar a tenir 4 m. de gruix. En els respectius terraplens es trobem les troneres per l’emplaçament de l’artilleria amb unes cent boques de foc. En el seu angle exterior se situen les garites o cossos de guàrdia. La comunicació entre el castell i la vila a través de diferents recintes es realitza mitjançant l’antic camí de ferradura, que amb la fortificació del castell es va defensar o cobrir amb les bateries dels baluards.
Acabada la visita i desprès d’un ampli col·loqui amb la guia Srta Laura, li donem les gràcies de part de tots els acompanyants per les seves explicacions i ens dirigim al restaurant El Forn de Su a la població de Su. Arribats i una vegada col·locats als llocs iniciem el dinar. Conclús el mateix i després d’uns agradables i cordials col·loquis, ens vam dirigir cap a Barcelona.
S’ha de dir que la sortida va ser perfecta tant per la visita al Castell de Cardona i la Col·legiata com pel dinar i el bon temps que ens va acompanyar.
Com en anys passats, arribat el mes de Desembre i conforme amb a l’ac0rd pres en l’útima assemblea (13/11/2013), es va celebrar el dinar de Germanor i aprofitant el trobament es va fer visita al Museu Egipci, donat l’homenatge que feien pels noranta anys del descobriment arqueològic de la tomba de Tutankhamon a la vall dels Reis.
Hem de dir que la visita al museu va estar molt il·lustrativa. Les explicacions donades per les guies als grups formats, en referència a l’autèntica aventura arqueòlogica, a través d’espais dedicats als seus protagosnistes, als mètodes de treball que van seguir o a l’impacte mediàtic que va generar el descobriment de l’esmentada tomba, sense deixar de banda temes que han promogut intensos debats com l’origen del propi faraó, les causes de la seva mort o l’existènsia d’una terrible maledicció, etc. tot cerrecte. Axi mateix van poder veura un important nombre de peces que il·lustren determinats aspectes de l’entorn del faraó. Una vegada terminada la visita i donant les gràcies a les guies per la seva tasca, ens vam dirigir al restaurant per compartir el dinar de germanor.
Arribats al restaurant i col·locats tots a lloc, es va començar el dinar. Així mateix es va iniciar entre els presents un col·loqui cordial i ampli a diverses qüestions. Desprès de desitjar-nos unes bones festes de Nadal i bon any 2014, que mantinguem la salut que fins ara tenim, ens vam acomiadar, recordant als assistents que la propera reunió de la associació es farà al C.A. Casp a les 11 hores, el proper dia 5 de febrer.
He de dir que és bo de mantenir aquesta agradable companyonia que hi ha entre tots nosaltres, que ens permet gaudir d’un present mes engrescador.
