Conforme a l’acord pres en la darrera assemblea del 18 de juny d’enguany, vam fer el passat dia 28/6/2014 la sortida cultural per visitar Sant Miquel del Fai. 
Arribats, iniciem amb el guia la visita. Ens explica que està ubicat sobre la Vall del Tenes. Al creuar l’abrupta cinglera pel pas de la foradada et trobes el primer edifici, un monestir-abadia del segle XV que presideix la vall de Riells. Seguidament arribem a la plaça de l’Abadia. L’arquitectura encaixa amb la muntanya, fent-li paret de suport. Continuant amb la paraula, comentà que al costat hi ha un rierol i una filera de petits llacs els quals reben l’aigua del desgel i de les pluges que es filtren per la roca . Davant hi ha la Casa del Priorat; és una de les construccions que es conserven millor i són representatives de l’estil gòtic català. Va acollir la casa del prior i dependències dels monjos en l’època en que el monestir de Sant Miquel del Fai va viure el màxim esplendor. Posteriorment va ser una fonda que rebia viatgers. Des de la terrassa-mirador es pot gaudir d‘una vista a la Vall del Tenes molt bonica. Seguint el passadís de pedra que va ser corredor del claustre, trobem l’Església de Sant Miquel. La capella data del segle X i és l’única església romànica construïda a sota d’una balma. Segons ens explicà es creu que abans de la construcció, aquest petit espai ja s’usava com lloc de culte, primerament per a ritus pagans i una vegada adoptat per l’Església per a celebracions religioses. Hi ha enterrats antics personatges importants. 
Baixant per una pila de graons arribem a la Cova de Sant Miquel. La entrada està mig amagada a la roca que ens porta a un passadís interior. Les parets regalimen aigua i per la seva acció sobre la roca s’han format estalactites i estalagmites. La cova va ser descoberta l’any 1836.Seguint el camí s’arriba a la plaça del Repòs. Un espai de silenci i pau. En un banc de pedra hi ha una escultura en bronze, assegut, de l’escriptor Josep Pla. Segons explicà el guia, el Sr. Pla va quedar encantat del lloc que tant va inspirar-lo en moltes de les seves narracions.
Continuant senderol arribem al Llac de les Monges, format per filtracions d’aigua quedant amagat sota la balma. El camí es converteix aleshores en un passadís interior de la muntanya que ens porta a passar per darrera del salt d’aigua del riu Tenes.
Després del salt d’aigua es pot passar sota d’un arc que era una altra porta d’entrada al monestir i comença el camí de l’Ermita de Sant Martí, que s’aixeca en mig d’una àmplia esplanada. L’Ermita és una bona mostra de les capelles romàniques de muntanya. Data del segle X, ha estat recentment restaurada, reproduint les pintures romàniques de les parets de l’absis. Segons antics escrits va ser església abans que es construís el monestir entorn de l’església de Sant Miquel. També ens explicà el guia que els pagesos i masovers de la zona celebraven les seves cerimònies religioses. Donat el temps consumit i havent de desplaçar-nos al restaurant per dinar, no es va poder visitar la Cova de les Tosques. Un indret enigmàtic i misteriós de Sant Miquel del Fai, però de difícil accés. A l’hora concertada vam arribar al restaurant. Una vegada col·locats tots a lloc es va inicia el dinar, que va estar perfecte. Acabat el mateix i després de les xerrades de sobretaula vam tornar a Barcelona.
Conforme a l’acord pres per l’Assemblea en la reunió de l’Associació Jubilats Asepeyo Catalunya del 5 de febrer de 2014, el passat dia 8 de març férem una sortida cultural per visitar el Castell de Cardona i la Col·legiata de Sant Vicenç. Al mateix temps i donat que estem en època de calçots aprofitàrem l’avinentesa per gaudir d’una calçotada.
Arribats tots , iniciàrem la visita guiada per la Srta. Laura, que ens explica molt detalladament la història. El conjunt monumental del Castell i la Canònica de Sant Vicenç està integrat per elements diversos que són el resultat dels 2.500 anys d’ocupació humana de la muntanya.
Des de l’antiguitat l’home ha buscat llocs a dalt de muntanyes per construir fortaleses que permeten el control del territori.
Des dels seus 585 m d’alçària, hom gaudeix d’un domini visual privilegiat sobre la conca fluvial del Cardener i la sal que aflora a Cardona, circumstància que feia d’aquesta muntanya un emplaçament únic per defensar l’accés al seu salí i el comerç de la sal a través de les valls del Cardener.
La primera ocupació humana d’aquest indret és d’època ibèrica. Amb la conquesta romana i la posterior romanització, aquest primer hàbitat va perdre importància a favor d’altres de més a prop al salí. En l’any 798 Lluís el Pietós, fill de Carlemany, ordenà l’ocupació del “Castrum Cardona” com preludi de la conquesta de Barcelona i la formació de la Marca Hispànica o frontera sud de l’imperi carolingi amb al-Andalus. Sota la influència assolida pels senyors de la sal va fer de Cardona i el seu Castell un dels epicentres politics del Principat, primer com a vescomtat i després com a comtat i ducat. A les portes de la modernitat, el Castell de Cardona era un més dels vells castells medievals escampats pel Principat. Des del 1450, les absències dels senyors havien estat cada cop més llargues a favor dels seus palaus de Barcelona i altres indrets.
La guerra de Separació (1640-1652) i la posterior pau dels Pirineus (1659) van capgirar els fets.
En l’any 1691, el vell castell va ser reconvertit en una moderna fortalesa. A la primavera del 1692 van començar les obres de la nova corona de baluards que havia d’encerclar el recinte medieval del Castell. Les noves defenses van poder demostrar la utilitat en el decurs de la guerra de Successió (1700-1714). Cardona fidel a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria, va haver de resistir les escomeses dels exèrcits de Felip V. Cal destacar el setge de més de quaranta dies sofert a la tardor de 1711 que li va donar la fama de no haver-se rendit mai per la força de les armes. Això fins l’18 de setembre de 1714, set dies desprès quan es va produir la capitulació de Barcelona. La capitulació de Cardona va ser la condició indispensable posada pel duc de Berwick per donar per acabada la guerra.
Des de 1931, l’església de Sant Vicenç té la categoria de monument nacional. A l’any 1949, la declaració s’estenia a tot el recinte fortificat del Castell.
La Torre Mestra o de la Minyona, està situada a la cota més alta de la muntanya. La seva estructura original corresponia a una torre cilíndrica d’uns 10,50 m. de diàmetre per 25 m. d’alçària. La seva fesomia actual amb només 12,50 m. d’alçària es degut a les reformes entre 1794 i el 1810. Deu el seu sobrenom a una llegenda del segle XVIII que narra els amors d’una de les filles dels vescomtes , la Minyona, amb un cabdill musulmà. Assabentat el vescomte la va tancat a la torre per poder desfer la relació. Continuem la visita pel pati d’armes de la torre de 25 m. de llargària per 15 m. d’amplària. Correspon amb el primitiu recinte sobirà o primer Castell de les primeres fases de la fortificació de la muntanya.
Continuant passem al pati d’armes a cel obert a l’entorn del qual s’estructuraven els pavellons del palau dels senyors que entre els segles XII i XIV devien ocupar. Fins a mitjan del segle XV hi van residir els vescomtes i comtes de Cardona amb la seva família.
Seguidament vam anar a la capella de Sant Ramón Nonat (s. XVII). La família ducal induïda per la devoció a Sant Ramon i els mercenaris van promoure la construcció. Ha sofert diverses reformes, fins a la darrera de l’any 1962.
A continuació passàrem als porxos, meitat castell i meitat canongia. La guia explicà que l’estructura porxada possibilitava la transició des del pati del palau al recinte conventual de Sant Vicenç. Aquesta divisió de l’espai s’explica per la donació feta de la part oriental de la muntanya del castell l’any 1040 al seu abat, arran de la consagració del nou temple pel bisbe Eribau d’Urgel.
Ens introduïm a l’església amb la guia i ens explica que està documentada des de l’any 980, l’obra es va iniciar a l’entorn de l’any 1019 sota el impuls del vescomte Bermon. A l’any 1040 el nou edifici ja era consagrat. En l’any 1592 va ser reformada com a col·legiata secular. La posterior conversió del castell en caserna militar, va obligar els canonges a l’abandó progressiu dels recinte fins que a l’any 1794 van ser forçats a deixar la seva església, transformada a partir de llavors en magatzem. En l’any 1931 va ser declarada monument nacional. L’aspecte actual es deu a la restauració iniciada en 1949.
Es tracta d’una gran basílica, dividida en tres naus rematades a llevant per un creuer, coronat per una cúpula en el qual s’obren tres absis. El resultat final fou un edifici considerat prototípic del primer romànic català. L’atri és l’espai de transició entre el claustre i l’interior de l’església amb funcions de vestíbul. A l’interior del temple i recolzant-se sobre les voltes de l’atri es disposa d’una tribuna per a l`ús dels senyors, amb accessos des de l’atri o del segon pis del sobreclaustre. L’església compta amb tres naus separades per pilars cruciformes amb una nau central coberta amb una volta de canó, mentre que les dues naus laterals són cobertes per voltes d’aresta. La nau central és molt més alta que les laterals i s´il·lumina directament per grans finestrals . El transsepte va ser l’espai triat per acollir-hi les despulles dels membres de la nissaga vescomtal, comtal i ducal de Cardona que es van fer enterrar a l’interior de l’església, Quan els senyors van incomplir aquest costum centenari, s’hi van encabir també les tombes dels abats i canonges de la col·legiata. La posterior ocupació militar del castell va significar la destrucció de quasi totes les tombes. A l’extrem sud del creuer podem localitzar les restes del sepulcre de Joan Ramon Folc (1375-1442) segon comte de Cardona. A l’extrem oposat se situa el panteó d’alabastre del duc Ferran Ramon Folc (1513-1543) i la seva esposa Francesca Manrique de Lara(1539). Continuant amb les explicacions diu que el presbiteri era l’escenari on els senyors prestaven jurament sagramental a Sant Vicenç previ a la presa de possessió del títol. 
La cripta està situada sota l’altar major. Consta de tres naus, cobertes amb voltes d’aresta, suportades per columnes monolítiques . En els seus orígens, era designada com la confessió de Sant Vicenç. El resultat final de les obres de fortificació, iniciades a la dècada del 1690 i concloses del tot cent anys després en temps de la guerra Gran (1793-1795), és la corona de baluards que envolta tota la muntanya del castell amb un total de set baluards, mentre que la resta es disposen segons les condicions del terreny. Els murs frontals poden arribar a tenir 4 m. de gruix. En els respectius terraplens es trobem les troneres per l’emplaçament de l’artilleria amb unes cent boques de foc. En el seu angle exterior se situen les garites o cossos de guàrdia. La comunicació entre el castell i la vila a través de diferents recintes es realitza mitjançant l’antic camí de ferradura, que amb la fortificació del castell es va defensar o cobrir amb les bateries dels baluards.
Acabada la visita i desprès d’un ampli col·loqui amb la guia Srta Laura, li donem les gràcies de part de tots els acompanyants per les seves explicacions i ens dirigim al restaurant El Forn de Su a la població de Su. Arribats i una vegada col·locats als llocs iniciem el dinar. Conclús el mateix i després d’uns agradables i cordials col·loquis, ens vam dirigir cap a Barcelona.
S’ha de dir que la sortida va ser perfecta tant per la visita al Castell de Cardona i la Col·legiata com pel dinar i el bon temps que ens va acompanyar.
Com en anys passats, arribat el mes de Desembre i conforme amb a l’ac0rd pres en l’útima assemblea (13/11/2013), es va celebrar el dinar de Germanor i aprofitant el trobament es va fer visita al Museu Egipci, donat l’homenatge que feien pels noranta anys del descobriment arqueològic de la tomba de Tutankhamon a la vall dels Reis.
Hem de dir que la visita al museu va estar molt il·lustrativa. Les explicacions donades per les guies als grups formats, en referència a l’autèntica aventura arqueòlogica, a través d’espais dedicats als seus protagosnistes, als mètodes de treball que van seguir o a l’impacte mediàtic que va generar el descobriment de l’esmentada tomba, sense deixar de banda temes que han promogut intensos debats com l’origen del propi faraó, les causes de la seva mort o l’existènsia d’una terrible maledicció, etc. tot cerrecte. Axi mateix van poder veura un important nombre de peces que il·lustren determinats aspectes de l’entorn del faraó. Una vegada terminada la visita i donant les gràcies a les guies per la seva tasca, ens vam dirigir al restaurant per compartir el dinar de germanor.
Arribats al restaurant i col·locats tots a lloc, es va començar el dinar. Així mateix es va iniciar entre els presents un col·loqui cordial i ampli a diverses qüestions. Desprès de desitjar-nos unes bones festes de Nadal i bon any 2014, que mantinguem la salut que fins ara tenim, ens vam acomiadar, recordant als assistents que la propera reunió de la associació es farà al C.A. Casp a les 11 hores, el proper dia 5 de febrer.
He de dir que és bo de mantenir aquesta agradable companyonia que hi ha entre tots nosaltres, que ens permet gaudir d’un present mes engrescador.
El passat dia 19 del present mes es va fer una sortida cultural conforme a l’acord, que es va prendre en l’Assemblea General del dia 25/9/2013 feta al C.A. Casp. per conèixer la ciutat de Tortosa i el Deltebre, de dos dies de duració.
Iniciat el viatge vam fer parada a Santa Margarida i els Monjos per esmorzar. Acabat, vam continuar viatge per anar a la població de Pinell del Brai, per visitar un celler d’estil modernista. Arribats, ens vam dirigir al celler a on ens estava esperant la guia per iniciar la visita.
En primer lloc ens va explicar que el celler va ser encarregat a l’arquitecte Cesar Martinell i Brunell pel Sindicat Agrícola Cooperatiu, que fos un edifici vistós, bell i fora del corrent per l’elaboració de vi i oli. També es va contar amb la col·laboració d’un pintor i ceramista de renom, Xavier Nogués. Continuant amb la paraula, digué que la façana de l’edifici destaca sobretot el que correspon a la nau central. A la part baixa hi ha un sòcol paredat i la mitjana està feta amb maçoneria arrebossada. Està coronada amb una cornisa amb petits pinacles i decorada a la part superior amb ceràmica de color verd. Seguidament passàrem a l’interior del celler que està format per tres naus paral·leles i dues de transversals, ubicades a la part posterior. Ens explicà també que el fris es va col·locar amb anys de retard per manca de finançament en aquells moments. A l’any 1949, acabada la guerra civil i veient que les rajoles que havien estats amagades al subterrani es mantenien intactes, l’arquitecte Martinell va decidir col·locar-les i deixar enllestit el projecte. A la comarca es coneix com “La Catedral del vi”. Donant-li les gràcies a la guia per les seves explicacions, vam continuar viatge cap a Tortosa.
Arribats a Tortosa, una vegada distribuïdes les habitacions i dinats, vam iniciar la visita a la ciutat amb la guia.
Ens explicà que està situada al costat del riu Ebre, a prop de la desembocadura, al començament del Delta i dels Ports de Tortosa-Beseit. És la capital del sector meridional de Catalunya i de la comarca del Baix Ebre, també és Seu Episcopal, conservant mostres arqueològiques i d’arquitectura medieval, renaixentista, barroca i modernista. Està declarada Conjunt Històric Artístic. Alguns dels seus edificis i palaus, com el Castell de la Suda, la Catedral i el Palau Episcopal estan declarats Monuments Nacionals. Els Reials Col·legis són el millor conjunt renaixentista del Principat. També comentà que la Tortosa antiga va ser ciutat mediterrània, port i mercat, receptora i distribuïdora de productes de l’interior peninsular i de tota la Mediterrània. Va estar ocupada pels romans, emmurallada i rebatejada amb el nom de Dertosa. Va estar conquerida pels musulmans (s. VIII) i en l’any 1148 fou conquerida per Ramon Berenguer IV (Comte de Barcelona). La ciutat va patir vàries guerres, la dels Segadors (1640), la de Successió (s. XVIII), invasió napoleònica(1814)
etc. Va ser un dels llocs més afectats per la guerra civil de 1936, amb el rerefons sagnant i dramàtic de la batalla de l’Ebre.
Arribats a la Catedral, ens comenta que la seu gòtica s’assenta on era el fòrum romà, la seu visigòtica i la mesquita, substituint un edifici anterior que s’inicià a l’any 1158 i s’acabà vint anys desprès. L’edifici romànic no ha arribat fins els nostres dies. L’actual Catedral iniciada el 1347, és d’estil gòtic, segle XIV. L’edifici és de planta basilical, de tres naus sense creu i amb capelles entre els contraforts. L’espai interior està il·luminat mitjançant tres nivells de finestres. Cal destacar els retaules de Sant Josep i el del Roser, d’estils barrocs. Cal afegir a aquestes obres el conjunt històric conegut com Crist del Palau. La construcció es va perllongar fins el segle XVIII. La façana principal, del mateix estil que resta inacabada, va ser dissenyada pel mestre Marti d’Abaria.
Del mateix estil es troba la capella de la Mare de Déu de la Cinta, bastida entre 1672 i 1725. El 1757 quedà interrompuda la construcció, per la qual cosa la façana principal encara resta inacabada. Les sales actualment alberguen l’Exposició permanent del Fons Artístic de la Catedral Canònica de Santa Maria.
Acabada la visita a la Catedral ens dirigirem als Reials Col·legis per continuar les visites.
Ens acompanyà al Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties, explicant que la portalada d’accés centra l’atenció. A la part central s’hi representa l’escut imperial del fundador, Carles I. També comentà que apareixen dintre de fornícules les figures de Sant Jaume i Sant Maties (patrons del Col·legi) coronades per l’Angel Custodi (patró de la ciutat). Cal observar l’estructura del patí (italiana) amb una iconografia obra de l’escultor Francisco de Montehermoso, que exalça la monarquia. La segona galeria es converteix en un fris esculpit amb les efígies i els escuts de les parelles reials de la Corona d’Aragó, des de Ramón Berenguer IV i Peronella d’Aragó fins a Felip II i Margarida d’Àustria. A la planta baixa del pati estan representats els símbols dels Evangelistes. Aquest edifici es va dedicar en principi a la instrucció de fills de conversos, com part de l’estratègia feta per la Corona per evangelitzar i assimilar culturalment els moriscos. En l’actualitat és l’Arxiu Històric de les Terres de l’Ebre.
Seguidament visitàrem el col·legi de Sant Jordi i Sant Domènec. Segons ens digué la guia sembla que l’autor de les traces del mateix va ser Martin García de Mendoza (mestre major de la Catedral) entre 1581 i 1615. De l’edifici original només es conserven alguns elements puntuals. S’observa a la portalada una inscripció que indica la seva funció “Domus Sapientiae”. El cos superior està presidit per l’escut de Felip II. Desprès de l’exclaustració (1835) va ser utilitzat com a quarter militar, patint els efectes de la guerra civil de 1936. En l’actualitat és l’escola Oficial d’Idiomes.
A continuació es visità l’Església de Sant Domènec, que va ser construïda en el segle XVI. És de una sola nau sense creu, amb capelles laterals. El portal està coronat per les armes del fundador, el bisbe Juan Izquierdo. A l’interior es troben les làpides sepulcrals de Baltasar Sorió (lector de la Catedral) i Juan Izquierdo, bisbe de Tortosa (1574 a 1585). Presidint la nau central es troba l’armari de l’antic arxiu de Tortosa. Cal destacar el seu valor simbòlic. Actualment s’ha adequat per acollir-hi els actes institucionals.
Seguidament ens va acompanyar fins a un turó murallat per, des d’alli veure una magnifica panoràmica de tota la ciutat de Tortosa. Acabada la visita ens vam acomiadar de la guia, felicitant-la per les seves explicacions.
A l’endemà iniciàrem la visita al Delta de l’Ebre anant al museu de la Casa de Fusta, (al costat de la llacuna de l’Encanyissada), on ens van explicar mitjançant un vídeo la creació i l’ecosistema.
És el primer hàbitat aquàtic de la Mediterrània occidental, desprès de la Camarga (Parc Regional Francès) i el segon de la península, després del de Doñana. En 1983 moltes àrees del Delta foren declarades Parc Natural per protegir el seu interès ecològic. És una zona humida d’interès vital per als ocells. La millor època per observar és a la tardor. En els llocs més humits, la vegetació és molt diferent. La confluència d’aigua salada i dolça dóna lloc a una riquesa piscícola. El Parc Natural del Delta de l’Ebre té la carta Europea de Turisme Sostenible. Acabada l’exposició del vídeo, vam iniciar un itinerari per gaudir de tot (flora, ocells, etc.).
Seguidament vàrem continuar viatge cap a l’Ebre, per fer un recorregut mitjançant un creuer pel riu fins a la desembocadura al mar, passant per les illes de Sant Antoni i de Buda, tot preciós.
Una vegada finalitzada i desprès d’haver dinat, vam retornar a Barcelona.
Podem dir que tot va anar bé, gaudint tots molt de la sortida.
El passat dia 15 de juny, l’Associació de Jubilats vàrem fer una sortida cultural visitant en primer lloc, el poblat ibèric del Puig del de Sant Andreu d’Ullastret, desprès anar al Castell de Púbol per visitar la Casa-Museu Gala-Dalí i a continuació dirigir-nos a la localitat de Peratallada al restaurant La Riera a on dinàrem i tornàrem a Barcelona.
Hem de dir que el viatge, en línies generals, va ser molt ben aprofitat i el bon temps també hi va acompanyar.
El poblat ibèric del Puig de Sant Andreu d’Ullastret és el més gran de tots els coneguts a Catalunya. Hi era una autèntica ciutat, que va ser capital de la tribu ibèrica, anomenada indigets. La cultura Ibèrica és considerada la primera cultura històrica amb un sistema d’escriptura propi.
El poblat ibèric d’Ullastret data de la meitat del segle VI a.C.. Va experimentar diverses fases d’urbanització. També es coneixen vàries obres públiques importants com temples i cisternes, clar exponent de l’organització social de la comunitat. Va ser ocupada pels romans durant la Segona Guerra Púnica, iniciant un procés de transformació i explotació econòmica del territori, abandonant el lloc a inicis de segle II a.C..
En l’actualitat es conserven restes de la muralla i de les torres de la construcció d’un castell de l’època carolíngia, com també carrers adaptats als pendents i les irregularitats del sol. Acabada la visita continuàrem el viatge cap a Púbol, per veuré la Casa-Museu Castell Gala-Dalí.
A l’entrada del Castell, es van formar dos grups i es va iniciar el recorregut amb les guies. Segons ens van explicar, el Castell havia estat propietat de vàries famílies, però va ser en mans de la família Corbera (prop del S. XV) quan va tenir el seu millor esplendor. El Castell és una fortificació del segle XI que va anar experimentant nombroses reformes i incorporacions al llarg dels temps. Presenta una notable síntesi d’elements gòtics i renaixentistes visibles especialment als tres pisos de la nau actual i al pati central, de gran alçada i força esvelt. Però és sense dubte a l’interior el que guarda més sorpreses.
Ens explicà la guia que el Castell (abandonat pels propietaris desprès de la guerra civil), el va trobar el secretari d’en Salvador Dalí, l’Enric Sabater, que li va fer fotos i els hi va ensenyar. Malgrat el seu mal estat, a en Dalí li va agradar i el va comprar per 6.000 lliures a l’any 1969, donat que a la Gala li havia promès que li compraria un castell per fer-lo servir com a llar per ella, ja que ell vivia a Portlligat. La renovació va ser encarregada a l’arquitecte Emilio Puignau i va durar set mesos. Els jardins que l’envolten, Dalí hi va fer posar unes escultures d’elefants amb potes llargues i primes que treuen de tant en tant una mena de pluja, que refresca l’ambient.
També hi ha una petita piscina dedicada a Wagner, compositor predilecte entre altres d’en Dalí. Passant a l’interior, al parking hi ha un gran cotxe americà (cadillac). La guia ens va explicar la seva història. Dalí va decorar–ho tot. La sala d’armes amb una fantasia del cel. Les parets amb escuts heràldics. També hi va pintat portes falses. Va col·locar un tron de bronze per la Gala i al seu costat dos lleons. A la sala del piano, penja un quadre del Castell pintar per Dalí en 1973. Les cambres de bany estan decorades amb rajoles neerlandeses en homenatge al pintor Vermer. També s’exposen els vestits que va fer servir la Gala i que eren de modistes famosos (Chanel, Dior, Cardin, etc).
Ens comenta la guia que Gala va morir estant en Portlligat el juny de 1982. Va ser traslladada amb el cotxe (cadillac) al Castell per complir amb el seu desig de ser-hi enterrada. En Dalí va acordar amb el metge de dir que havia mort al Castell. Va ser enterrada amb el seu vestit favorit, un de color vermell d’en Dior. En la cripta de la bodega en Puignau hi va construir, dues tombes una per la Gala i una altra per en Dalí. Una senzilla creu assenyala la d’ella. En Dalí no hi és, està enterrat en el museu de Figueres, donat que hi va haver un incendi molt important al Castell, patí greus cremades i hi va ser traslladat, on va morir cinc anys desprès, en 1989.
Acabada la visita, es pot dir que la Casa-Museu és una meravella, i que segurament la vida de la parella va ser molt especial. Donant les gràcies pel bon treball a les guies, vam continuar el viatge a Peratallada, que ens esperaven per dinar.
Hem de dir que el nostre company i soci, el Dr. Antoni Cèsar Coll, va fer les gestions amb el restaurant La Riera perquè ens preparessin el dinar, que vàrem compartir gustosament. Gracies per part de tots. Acabat el mateix i com ja es va dir en reunió, es van entregar els premis del concurs de fotografia als guanyadors de les tres categories. El Dr, Lluís Roger (promotor), va explicar als presents com es van adjudicar els premis segons les bases. Al mateix temps, va recordar que per la nova temporada seria bo rebre més fotografies de concursants. Un cop finalitzat el acta, la gent va donar un volt pel poble i a continuació vam tornar a Barcelona.
En general la sortida va resultar molt interessant.
El passat dia 15 de maig, es va efectuar l’última reunió de l’Associació de Jubilats Asepeyo Catalunya en el C.A. (Sala d’Actes), donat que es tancarà i el personal administratiu i sanitari es traslladarà a les noves instal·lacions de Via Augusta, 18 a Barcelona.
Per al que a l’Associació es refereix, fetes les oportunes gestions per saber a on podrien continuar la nostra tasca estatutària, ens va comunicar el Sr. Iñareta (Director Territorial de Catalunya), que podríem comptar amb el Centre Assistencial Casp, ubicat al carrer Casp, 76 (entre els carrers Girona i Bailèn) a Barcelona, que disposen d’una sala en la que podem continuar amb les nostres activitats.
Des de la seva fundació, l’Associació ha vingut celebrant les seves reunions i assemblees al Centre Assistencial Anglí i ens cal dir que des del primer moments ens vàrem sentir molt ben acollits i que per tot això, volem deixar constància del nostre agraïment.
Esperem que la nova ubicació de l’Associació sigui tan satisfactori com fins ara i continuem assistint a les nostres trobades, guiats per la mateixa il·lusió i esperit de germanor.
El passat dia 21 de maig va morir a Vic l’espòs de la nostra companya i sòcia Soledad Vilamala, poeta, pintor i ceramista, en Fidel Bofill, a l’edat de 79 anys, desprès de lluitar contra la malaltia que patia (esclerosi).
Ben aviat va destacar en el camp del dibuix i la poesia. Va aprendre a pintar a l’escola Municipal de Vic. Estan a Barcelona va freqüentar el Reial Cercle Artístic, pintant carrers del nucli antic. Va recórrer molts països. La seva obra es pot dir que va derivar cada vegada més cap a un estil molt personal. Va ser cofundador de l’Orquestra de Cambra i de la Coral Canigó, impulsor de les Joventuts Musicals, membre de l’Agrupació d’Artistes de Vic i president d’El Cloquer (taller de pintors vigatants). Premiat en diversos certamens literaris i pictòrics.
La seva obra figura en més de cinquanta museus i institucions públiques. Té publicats catorze llibres i ha exposat a tots els continents.
Se sap que quan falta una persona a la que has estat durant molts anys al seu costat, estimant i cuidant, queda un buit important, que és difícil de superar. És molt trits, però la vida segueix.
Soledad, el nostre condol ara i esperem que a les properes sortides culturals de l’Associació et pugis afegir novament. T’hi esperem.
Una abraçada.
A Barcelona sent les 11 hores i 10 minuts havent-se convocats als socis es celebra l’ Assemblea General Ordinària en el domicili de la Direcció Territorial Catalunya Asepeyo, carrer Anglí, 38 (sala d’actes). desenvolupant-se segons l’ordre del dia.
En el Punt 1er. Secretaria, apartat D) Concurs Anual de Fotografia de l’AJAC, el Secretari i promotor del concurs Dr. Lluís Roger, dona lectura a l’acta de concessió dels premis, obren-se els sobres de les pliques per conèixer els guanyadors, resultant premiades:
1. Primer premi en paisatge, fotografia amb el títol «La Garrotxa paisatge: Flors» de l’autor CF 2012, que oberta la plica correspon a Pere Vall Mases.
2. Primer premi en figuratiu, fotografia amb el títol «Caps de cavalls» , de l’autor Somiatruites, que obert la aplica correspon a Lluís Roger Berenguer.
3. Primer premi en urbà i monumental, fotografia amb el títol «Façana», de l’autor Sense nom, que oberta la aplica correspon a Marisol Colas Yagüe.
Els trofeus i diplomes s’entregaran durant el dinar de la propera sortida així com es farà l’exposició dels treballs presentats.
Barcelona a 13 de març de 2013.
Reunits a les 18 hores, d’una banda el promotor del concurs de fotografia de l’AJAC en l’edició de l’any 2012, el Dr. Lluís Roger Berenguer, que aporta tots els sobres rebuts en temps i termini per participar i que compleixen les condicions establertes a les bases del concurs, i per l’altra el perit qualificador escollit per la Junta de l’AJAC, el Dr. Carles Pociello Miranda, es procedeix a la valoració dels treballs presentats en les diferents categories.
El Dr. Carles Pociello estableix com primer premi en cadascun dels temes les següents fotografies:
1. Primer premi en Paisatge, la fotografia amb títol » La Garrotxa paisatge: Flors», de l’autor CF 2012
2. Primer premi en Figuratiu, la fotografia amb el títol » Caps de cavalls», de l’autor Somiatruites
3. Primer premi en Urbà i Monumental, la fotografia amb el títol «Façana», sense nom.
Els sobres de les pliques queden tancats fins la propera assemblea de l’AJAC (20/3/2013), en que es donarà a conèixer la identitat dels autors.
El pasado día 10 de febrero, falleció muestro amigo y compañero Dr. Alfonso Fons Martín, a la edad de 68 años, tras luchar contra una cruel enfermedad.
Toda persona que lo había conocído, en su ámbito profesional como personal, decía que era cordial y afable en el trato, amigo de sus amigos, dedicándose de pleno a su familia , a la medicina y a sus pacientes.
Sus inicios fueron en la Clínica Asepeyo (c/. Anglí), donde estuvo de prácticas durante un tiempo, pasando a incorporándose en la plantilla, desarrollando su labor de traumatólogo. En algunos ratos libres formó parte del equipo de fútbol-sala(personal de medicina) actuando de portero, con buen hacer.
Posteriormente se incorporó al servicio médico del centro asistencial de Asepeyo en la localidad de Sant Feliu de Llobregat, donde continuó con su labor hasta su jubilación.
Queremos expresar con estas líneas nuestro más sincero pesar de todos los socios/as por esta irreparable pérdida: a su querida esposa Maria Jesús, hijos Alfonso Ignacio y Maria José, como así también al resto de família. Se dice que no hay edad para morir, pero Alfonso era joven. Te recordaremos con cariño.
Baixant per una pila de graons arribem a la Cova de Sant Miquel. La entrada està mig amagada a la roca que ens porta a un passadís interior. Les parets regalimen aigua i per la seva acció sobre la roca s’han format estalactites i estalagmites. La cova va ser descoberta l’any 1836.Seguint el camí s’arriba a la plaça del Repòs. Un espai de silenci i pau. En un banc de pedra hi ha una escultura en bronze, assegut, de l’escriptor Josep Pla. Segons explicà el guia, el Sr. Pla va quedar encantat del lloc que tant va inspirar-lo en moltes de les seves narracions.
Continuant senderol arribem al Llac de les Monges, format per filtracions d’aigua quedant amagat sota la balma. El camí es converteix aleshores en un passadís interior de la muntanya que ens porta a passar per darrera del salt d’aigua del riu Tenes.
