El passat dia 17 d’octubre vam realitzar la sortida acordada per visitar el Museu del Castell de Peralada i posteriorment dinar al restaurant La Muga, a la població de Vilanova de la Muga.
Arribats a Peralada, ens vam dirigir al convent del Carme on està ubicat el museu. Rebuts per la guia, ens explicà que visitaríem el Claustre i l’església, la biblioteca, les col·leccions de Vidre antic i de ceràmica i el museu del vi.
Inicià el recorregut explicant que El Museu del Castell de Peralada està instal·lat al Convent del Carme, que fou un monestir de frares carmelites establert a les afores de la població. L’any 1.293 el vescomte Dalmau de Rocabertí va cedir a la comunitat del Carme unes propietats que havien quedat integrades al nucli fortificat, després de l’ampliació de les muralles. Durant el segle XIV van ser bastits el convent i l’església. El temple va ser consagrat abans del 1.400. L’església del Carme és un edifici gòtic del segle XIV que està format pel claustre i l’església. Es troba al sector de llevant de la població, dins dels límits del recinte emmurallat de la vila medieval. 
És una església d’una sola nau amb capelles laterals. Té un campanar d’espadanya al mur sud de la nau de dues obertures. L’interior de l’església destaca la conservació del sostre enteixinat de fusta amb decoració policroma amb elements i motius dels Rocabertí i d’altres llinatges medievals. Cal mencionar també els vitralls de l’altar major. Al costat de migdia de l’església es troba el claustre, amb les dependències monàstiques al voltant. De fet tot el conjunt és un museu en que està exposada la col·lecció pel pròcer Miquel Mateu pel que no guarda una cronologia argumental.
Continuant amb la visita, la guia ens acompanyà a la sala on està ubicada la biblioteca que conté a prop de 100.000 volums, entre els quals hi ha 200 incunables, 800 executòries de noblesa i més de 1.000 edicions diferents d’El Quixot, traduït en 33 idiomes diferents. La biblioteca va ser creada per Tomàs de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí (advocat, home de lletres) que a partir de 1.888 començà a viure permanentment al Castell. A l’any 1923 Miquel Mateu va assumir el control del complex, emprenent les tasques de restauració i donant continuïtat a la biblioteca, fins arribar a la magnitud actual.
Seguidament passàrem a la sala on està instal·lat el Museu del Vidre i Ceràmica. La guia explicà que conté una de les col·leccions més grans i millors del món, amb una àmplia selecció de vidre català i nombroses representacions de vidre de totes les èpoques, formada per més de 2.500 peces Així mateix comentà que la col·lecció de ceràmica consta de més de 1.000 peces. Terminada la visita aquestes dependències, pasàrem a veura el Museu del Vi. Comenta que esta ubicat a les antigues bodegues dels frares carmelites. Es va crear als 60 a la cava on fins aleshores s’elaboraven els vins de Perelada, i digué la guia que tots elements i els objectes esposats, més de 800, corresponen a la cultura del vi en qualsevol de les seves fases.
Acabada la visita i donant-li les gràcies per la seva tasca, ens vam dirigir cap al restaurant La Muga, ubicat a la localitat de Vilanova de la Muga, per iniciar el dinar. Terminat el mateix i després d’una cordial i àmplia sobretaula, vam tornar a Barcelona. Hem de dir que la visita al Museu va estar molt interessant, sobretot el referent a la Biblioteca i les col·leccions de peces de vidre i ceràmiques.
El passat dia 25 de juny el diari La Vanguardia va publicar a la pàgina d’Opinió un interessant comentari referent a doctors catalans que treballen a l’estranger. Entre ells hi ha un cognom que va estar vinculat a la Mútua Asepeyo Servei de Medicina Preventiva, sent-hi durant temps cap del Servei Dr. Manel Baselga.
“Els Oncòlegs catalans, al capdavant”.
El Dr. Josep Tabernero presidirà la Societat Europea d’Oncologia Mèdica des de principi del 2016 fins a finals del 2021. El Dr. Tabernero, metge barceloní que dirigeix l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron des del 2010, constitueix un nou reconeixement a l’escola catalana de metges especialitzats en lluitar contra el càncer. I s’afegeix al Dr. Josep Baselga com a president de l’Associació Americana d’Oncologia Mèdica i com a director mèdic de l’Hospital Memorial Sloan Kattering de Nueva York.
Per tant es pot dir que les principals organitzacions de la lluita contra el càncer dels Estats Units i d’Europa han elegit metges catalans. Sense oblidar altres professionals d’origen català com Joan Massagué, director de la divisió d’investigació científica de Sloan Kattering i Toni Ribas, actualment a la Universitat de California Los Angeles, una figura clau en l’àmbit de les immunoteràpies. O altres professionals que treballen amb protecció internacional en altres especialitats mediques.
És bo recordar-ho ara, en temps de retallades i privacions, per honrar els qui tant destaquen en la seva comesa i també per reclamar a les institucions una renovada atenció i un suport sostingut i inequívoc als qui treballen pel bé comú amb vocació d’excel·lència.
El passat dia 13 de juny es va realitzar una nova sortida cultural per part d’AJAC. Aquesta vegada va ser per visitar el Monestir(cistercenc) de Santa Maria de Vallbona a la localitat de Vallbona de les Monges (Lleida).
Arribats a la població i fins l’hora d’iniciar la visita programada amb guia, vam donar un volt pel poble, donat que la majoria dels excursionistes no el coneixíem . Trobats tots a l’entrada del Monestir i presentat el guia vam començar la visita.
Ens explicà que el Monestir està situat dins del poble, pertany a la comarca d’Urgell, a l’arxidiòcesi de Tarragona i a la província de Lleida. El cenobi s’aixeca al mig d’una àmplia vall formada pels estreps de la serra del Tallat(787 m.) El cenobi roman isolat durant quatre centúries com Poblet i Santes Creus i forma l’anomenada “trinitat cistercenca” de Catalunya. En el concili de Trento (12/1563) es mana que els convents de monges no estiguin en llocs solitaris per causa de possibles perills. Les religioses opten per constituir un poble i és així com s’origina el municipi de Vallbona de les Monges, format pels veïns de Montesquiu (desaparegut a mitjan del segle XVI) i d’altres localitats pertanyents a la baronia del cenobi. El primer Ajuntament fou constituït l’any 1573. Continuant amb les explicacions diu que té els inicis el Monestir en unes agrupacions mixtes d’ermitans que després es converteixen en cenobites, els quals viuen sota bàcul pastoral del seu fundador Ramon de Vallbona, observant la Regla de Sant Benet. En l’any 1175 la comunitat llavors exclusivament femenina, s’havia incorporat a la reforma cistercenca i tenia per abadessa a Oria Ramirez, vinguda de Colobres o de Tulebras(Navarra), aquesta va ser la primera casa femenina de l’Orde establerta en terres hispàniques sota la protecció d’Alfons I el Cast i de la reina Sança (molt vinculats a Vallbona). Des de principis del segle XIII se celebren al cenobi capítols generals d’abadesses, converteixen d’aquesta manera Vallbona en el més important centre femení d’espiritualitat i de vida cistercenques. Presta repetidament hostalatge als reis Alfons el Cast, Jaume I el Conqueridor i Alfons el Savi amb les respectives mullers i corts.
Seguidament passem al temple. L’església té la planta de creu llatina, pròpia del romànic i els tres absis carrats. Admirem els mascarons humorístics de l’absis del santuari. A la cúpula o llanterna vuitavada del creuer (s. XIV) hi havia dues campanes regulars. La torre d’escala i el cimbori-campanar, exemplars únics a Catalunya.
L’ interior del temple -comenta el guia- ens meravella per la simplicitat i l’admirable joc de llums. La claror penetra a través dels vitralls clars. En el compartiment del santuari, a la banda dreta de l’altar veiem el sarcòfag encastat, senzill i llis de la santa reina Violant d’Hongria, segona muller de Jaume I el Conqueridor que va voler ser enterrada allí sense cap ornament. Davant mateix, a l’altre costat hi ha la tomba de la princesa Sança d’Aragó, filla d’ambdós. A la dreta del cor, tocant la reixa hi ha la capella del Corpus Christi amb uns relleus atribuïts a la millor escola del gòtic. Presideix la capella una imatge de la Mare de Deu del Cor (s. XIV). Seguint al guia passem al claustre.
Explica que té forma trapezoïdal, per poder aprofitar al màxim les hores de sol i en conjunt és una curiosa i variada representació dels estils que prevalgueren durant les primeres quatre centúries del cenobi. La distribució de les dependències és la típica de les cases cistercenques. L’entrada principal és per l’oest. El temple és bastit a l’indret de tramuntana per protegir la resta del cenobi. Al nord hi ha la biblioteca i la porta per on les monges entren al cor, l’est la sala capitular, al sud el calefactori.
La sala capitular impressiona per la seva nuesa. El banc de carreus que circumda la nau, ens dóna una idea de la gran capacitat del cenobi. Al peu de la capella actual hi ha la llosa funerària d’Elisenda de Timor (abadessa des de 1270-1273) la més antiga de totes les lloses abacials que existeixen a Vallbona. Es pot dir que la peça fonamental de Vallbona és la comunitat de monges donant un testimoniatge ferm de vida contemplativa i d’acollença generosa, de pobresa absoluta i de simplicitat nua.
Acabada la visita i donant les gràcies al guia per les àmplies explicacions que va donar, ens acomiadem i ens dirigim cap el restaurant a la localitat de Montblanc.
Una vegada arribats i col·locats a taula vam iniciar el dinar. Després d’una llarga i àmplia sobretaula vam tornar cap a Barcelona. Hem de dir que la sortida va anar bé.
Sortida dia 14 de febrer 2015. Visita a la localitat de Valls, El Museu de Carros i eines del camp a Picamoixons i dinar al restaurant Cal Ganxo, a Masmolets.
El passat dia 14 de febrer del 2015 vam fer la sortida programada per visitar la localitat de Valls, també el museu de carros i eines del camp a Picamoixons i desprès, aprofitant que hi estàvem a la comarca dels calçots, dinar al restaurant Cal Ganxo la típica calçotada. Desprès de fer una parada pel camí, arribats a la localitat de Valls, capital de l’Alt Camp, vam iniciar la visita. L’Ajuntament està situat a la plaça del Blat. Aquesta plaça porticada rep el seu nom del comerç de cereals que s’hi feia i és coneguda com la plaça Bressol dels Castellers.
Valls va disposar per primera vegada d’una Casa de la Vila a l’any 1595. Anteriorment les reunions del Comú es feien a l’antiga església de Sant Miquel. Des d’aleshores, tot i que l’edifici consistorial no ha variat de lloc, ha experimentat diversos canvis. Cal destacar la construcció de la Sala Capitular (1526), la porta de la qual encara avui dóna entrada al saló de sessions, etc. L’any 1891, en el centenari de la Institució de les festes Decennals, es va crear la Galeria de Ciutadans Il·lustres, ubicada al saló de sessions de l’Ajuntament. Seguidament vam visitar l’església de Sant Joan. Hi ha notícies que indiquen que al segle XII hi havia al lloc on actualment està ubicada l’arxiprestal de Sant Jordi, una església romànica anomenada Sant Joan la Major. Degut al creixement demogràfic de la població, es va propiciar la construcció de l’actual església de Sant Joan Bautista, iniciada l’any 1569 i terminada l’any 1583. La nau central és d’estil gòtic, als laterals hi han catorze capelles (set a cada lateral).
El campanar és tot un símbol de la ciutat. La espectacular alçada de 74m. el converteix en el més alt de totes les esglésies parroquials de Catalunya. La construcció va començar al mes de març de 1896 i després d’uns mesos en l’any 1897 va ser beneït durant la festivitat de Santa Úrsula.
Al mig del centre històric hi ha el Call Jueu, que es troba a prop de l’església de Sant Joan. A l’antic barri jueu van viure durant els segles XIII i XV els jueus fins que van ser expulsats. A la dreta del carrer del Call hi ha el carrer de l’Escrivania, que es l’únic lloc de tota la ciutat que permet una visió total de la part frontal del campanar de Sant Joan. Passejant pel carrer de la Cort, el seu nom ve donat pel pas dels nobles que es dirigien a l’església de Sant Joan des del Castell, es troba la capella del Roser, una de les joies del patrimoni vallenc. Continuant pel carrer, al final hi ha la casa de Santes Creus. Va ser construïda l’any 1611, pels monjos del monestir de Santes Creus, habitada durant més de dos-cents anys. L’esmentat carrer es pot dir que és un dels més concorreguts i una de les principals zones comercials. Donat que ens esperaven a les 13 hores al Museu del Carro i eines del camp per fer la visita programada, ens vam dirigir cap a la localitat de Picamoixons. Arribats vam ser rebuts pel seu director. Seguidament vam passar a una sala on ens van projectar un audiovisual d’introducció, explicant com es feien els treballs del camp fins ben entrada la segona meitat del segle XX. A l’any 1994 en Rogeli Montabà, fundador del museu, va iniciar un procés de recopilació de peces antigues, carros i tot el relacionat amb els treballs al camp. Va recollir mes de 2000 peces. El museu es va inaugurar el febrer de l’any 2001. Durant tots aquests anys ha ampliat la col·lecció. Actualment hi ha més de 4500 peces. Acabat l’audiovisual vam iniciar el recorregut. En tots els espais un seguit de cartells ajuden a identificar i explicar les peces principals. A finals de l‘any 2010 es va instal·lar un equip de so que, mitjançant locució, els visitants poden fer la interpretació de les peces. Està organitzat en 5 espais diferents. 
Una nau principal de uns 600m. quadrats amb una vintena de carros per a diferents usos. Una altra d’uns 300m. quadrats, on s’hi exposen les eines per treballar la vinya i el vi. Hi ha una sala on hi ha el museu de la casa i una col·lecció d’eines petites de la pagesia, etc. A l’exterior hi ha una exposició d’arades diferents i dues arades franceses de l’any 1890. Es pot dir que va ser molt profitosa la visita al museu.
Acabada la mateixa i donant-li les gràcies al director, ens vam dirigir cap a la localitat de Masmolets per celebrar la tradicional calçotada al restaurant Cal Ganxo. Arribats i una vegada col·locats a les taules vam iniciar el dinar. Després de finalitzat i terminada l’àmplia sobretaula que els socis vam fer, ens vam tornar cap a Barcelona.
Es pot dir que la sortida va estar bé i a més ens va acompanyar bon temps.
S’ha enllestit ja i tenim preparada la sortida del proper dia 14 de Febrer per efectuar visita a Valls i al Museu de Carros i eines del camp, a Picamoixons. Per dinar tindrem la típica calçotada al restaurant Cal Ganxo, a Masmolets. Esperem que, com sempre, tot vagi bé.
A la darrera Assemblea General (3/12/2014) es va confirmar la decisió de renunciar al càrrec de Tresorer d’en Pere Vall Mases, que fins ara venia desenvolupant a la Junta Directiva en data 31/12/2014.
Conforme a l’acord pres pels assistents en la remodelació de la Junta Directiva, aquesta queda constituïda de la següent forma, sent l‘inici de les seves funcions l’1 de gener de 2015.
President : Javier Amor i Martinez
Vicepresident: Enric Mullor I Antolí
Secretari : Lluìs Roger I Berenguer
Tresorera : Josefina Miguel Solá
Vocal : Marisol Colás i Yagüe
Vocal : Vicenç Ferrer I Gil
Es comunicarà la constitució de la nova Junta Directiva a la Generalitat de Catalunya, Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia per que es donin per assabentats.
Arribats aquests dies, el 17 del present mes es va celebrar com anys passats el dinar de Germanor.
El restaurant escollit ha estat d’entre varis pressupostos el de l’Hotel Barcelona Catedral, al carrer Capellans,4 a Barcelona. L’hora de l’àpat és al voltant de les 14 hores. Prèviament es va fer a les 12,30 hores una visita guiada a la Casa de Convalescència (antic Hospital de la Santa Creu), al carrer del Carme,47 (Barcelona). Una vegada reunits tots els socis que volíem fer la visita, es va començar. Segons ens va comentar la guia, primerament veuríem un audiovisual i acabada la sessió iniciaríem el recorregut i explicaría la història de la Casa de Convalescència.
És un edifici civil del segle XVII destinat a la convalescència dels malalts del veí Hospital de la Santa Creu. Al principi es van acollir set homes i cinc dones. Tot i que la primera pedra la hi va posar el bisbe Sentís el 26 de març de 1629, fins que es va inaugurar, els dies 24 i 25 de gener de 1680.
Explica que el projecte inicial de l’edifici, que després va ser reduït, era de tres plantes; a la planta baixa els menjadors, cuines, rebost i forn. A la primera, dos dormitoris (un pels homes i altre per a dones) les secretes i la capella i a la planta de dalt el guarda-roba. També hi havia un claustre i un sobreclaustre.
La Casa de Convalescència va constituir una clara millora en l’atenció als malalts per al seu recobrament. El lligam amb l’Hospital va continuar fins a principis del segle XX.
Aquesta obra, com tantes altres a Catalunya, va ser fruit de l’impuls de la societat civil de l’època. Diversos ciutadans i famílies benestants van fer gala de la seva generositat en deixar els seus béns a la institució i als pobres convalescents. Això els atorgava els títols de fundadors i des d’aleshores els seus escuts apareixen com elements decoratius per tot l’edifici. Continuant amb la paraula la guia comenta que, segons la llegenda, Pau Ferran era un ric navilier arruïnat que estava ingressat a la Casa i després de recuperar la seva fortuna va llegar els seus béns a la Casa de Convalescència que l’havia acollit. Certament ocupà un lloc preeminent en la història d’aquesta casa. L’arquitectura és plenament classicista, l’edifici fa poques concessions al Barroc.
La casa de la Convalescència reuneix exemples cabdals de les arts plàstiques dels segles XVII i XVIII tant en escultures i pintures, com en ceràmiques i revestiments. No podem deixar d’esmentar la bellesa dels detalls ornamentals del claustre, la doble cornisa, les arcades, pilastres, el brocal del pou, la capella, etc. 
Continuant amb la paraula, diu que la Casa de Convalescència està considerada un dels conjunts més reeixits de l’art català del segle XVII. Ens diu que, com altres edificis nobles de la ciutat de l’època, el pati dels tarongers és un jardí elevat, avui dia en homenatge a Mercè Rodoreda, on es mostren algunes de les plantes que l’autora anà esmentant al llarg de la seva obra. Terminada la visita a la Casa de Convalescència, actualment Institut d’Estudis Catalans i donant-li les gràcies a la guia per la seva tasca, ens vam dirigir cap el restaurant per celebrar el dinar de Germanor.
Arribats i distribuïts a les taules es va iniciar l’àpat. Finalitzat el mateix i després d’una àmplia sobretaula entre el socis, ens vàrem desitjar unes bones festes de Nadal i que el proper any sigui molt venturós amb salut i pau i que ens puguem trobar una altra vegada.
Es pot dir que va ser un bon dia de Germanor.
El 15 del passat mes de novembre, vàrem fer una sortida cultural per visitar a Manresa (capital de la comarca del Bages) La Seu (d’estil gòtic), la Cova de Sant Ignasi i el Parc de l’Agulla.
Hem de dir que Manresa ha estat destruïda i reconstruïda varies vegades. En el segle XII es va produir un nou atac sarraí, però la ciutat aquesta vegada millor organitzada va poder refer-se ràpidament. A partir d’aquest noment va començar a créixer, organitzar-se i enriquir-se.
Durant la primera meitat del segle XIV, entra en una època daurada que amb freqüència es denomina el gran segle Manresà, el gòtic. Es realitzen obres religioses de gran envergadura com La Seu. Església del Carme, de San Pere Màrtir, etc. El rei Jaume I en una visita que va fer el 1231 confirma el títol de la ciutat. Aquesta visita no va ser l’última visita reial, ja que també va ser visitada per Alfons IV, Joan I i sobre tot per Pere IV, donat que tenia una predilecció per la ciutat, visitada el 1344, 1351 i el 1375, hostatjant-se amb el seu cunyat Carles el Dolençós, rei de Navarra al parador del convent dels Predicadors.
Un fet va tindre una gran transcendència per la ciutat que va ser l’estança de Sant Ignasi de Loiola en els anys 1522 i 1523, a la gruta actualment denominada la Cova de Sant Ignasi.
El peregrí guipuscoà Iñigo López de Recalde y Loiola, militar i posteriorment religiós espanyol. Als trenta anys va ser ferit en una batalla. Fet que va ser determinant a la seva vida, ja que durant la convalescència la lectura de llibres religiosos li va fer profunditzar en la fe catòlica. Visqué a Manresa durant deu mesos llargs. Hi arribà procedent de Montserrat el 25 de març de 1522 i s’en aná, arribada l’hora d’embarcar-se cap a Terra Santa, a mitjan de Febrer de 1523. El record de la seva estada i de les coses que li esdevingueren ací, es monumentalitzat per diversos temples i altres llocs de devoció. El pricipal dels santuaris ignasians és el de la Santa Cova.
Una balma de flanc meridional de Puig de Sant Bartomeu, oberta sobre el riu Cardener i de cara a Montserrat, en la que és fama que Sant Ignasi s’hi recollia per fer oració i escriure el llibre dels Exercicis Espirituals. Designat primer General de la Companyia de Jesús, que va estar durant 15 anys. Va morir a Roma el 31 de juliol de 1556. El Papa Gregori XV el va canonitzar el 12 de març de 1622.
La Cova està coberta per dins i per fora amb una fastuosa decoració. L’església construïda al costat és un exemplar típic d’arquitectura jesuïta i monument rellevant del barroc català. La galeria que uneix l’església amb la cova es un exemple notable de decoració post-modernista. Tocant la cova hi ha un monumental edifici d’inspiració neoclàssica construït a les darreries del segle passat. És residencia dels pares jesuïtes, casa d’Exercicis i centre d’espiritualitat. Compta amb una important biblioteca especialitzada. 
Acabada la visita vam anar cap la Basílica de Santa Maria de la Seu per iniciar la visita.
La Seu de Manresa és el principal monument. L’església d’estil gòtic fou dissenyada per Berenguer de Montagut, que també va projectar obres importants con la de Santa Maria del Mar a Barcelona. Les obres van començar l’any 1325, però fins a finals del segle XV no es va acaba el temple. La façana principal és d’estil neogòtic dissenyat per Alexandre Soler i March, assessorat per Antoni Gaudi. La Seu resulta de gran interès per les obres d’art que hi ha a l’interior.
Una vegada terminada la visita, donant les gràcies als guies per les explicacions impartides, ens vam dirigir al Parc de l’Agulla per fer una curta visita, abans d’anar a dinar.
El Parc es troba a les afores de Manresa (direcció Santpedor). 
El mateix neix amb la construcció del llac de l’Agulla construït entre 1966 i 1974, després de ser revestit totalment de lloses de formigó. Te una superfície de 64.000 m2. I capacitat de 200.000 m3 que assegura una reserva per a la ciutat d’aigua per més d’una setmana en cas de produir-se una avaria al canal i en cas d’obres. Està envoltat d’un parc de 688 arbres de vint espècies diferents. Una vegada vist ens vam dirigir al restaurant Els Noguers (Carretera Abrera –Manresa) on ens esperaven per dinar. Fet l’àpat vam tornar a Barcelona.
El passat 27 de setembre l’Associació de Jubilats Asepeyo Catalunya vam fer una sortida cultural de dos dies de durada (27 i 28) per visitar les poblacions de Ceret amb el seu museu d’art Modern, Amelie les Bains (on es troba l’hotel), Arles Sur Tech i l’abadia de Santa María (S.VIII), els gegantescos penya-segats Gorges de la Fou, Vernet les Bains i el Monestir de Sant Marti del Canigó.
Dia 27
Iniciat l’itinerari i una vegada passada la frontera ens dirigim cap a Ceret, ciutat situada al departament dels Pirineus Orientals, a la regió de Languedoc-Roselló. És la capital de la comarca del Vallespir; també es coneix com la “capital de la cirera”, per l’important producció d’aquest fruit. És famós el seu Museu d’Art Modern on hi ha pintures i escultures de Picasso. Poden destacar entre d’altres la Font-Freda l’ermita de Saint Ferréol, el Pont del Diable, etc. Ja que hi havia mercat, vam poder gaudi-ne una bona estona. Acabada la visita vam continuar viatge cap a Amélie-les-Bains, on era l’hotel.
La citada localitat està situada a la vall del Tech, un riu de la comarca del Vallespir
. Coneguda antigament com Les Bains. Deu el nom actual al Rei Luis Felipe I (rei de França) des del 7 abril de 1840, en homenatge a la seva esposa Maria Amelia de Borbón- Dos Sicilias, donades les reiterades estades que hi passava. Una vegada arribats a l’hotel distribuïdes les habitacions i acabats de dinar, vam anar als penya-segats Gorges de la Fou( Canyons de la Fou) per iniciar la visita.
A 2 km. D’Arles-Sur-Tec es troben els gegantescos penya-segats. Actualment el tall vertical dins la roca és de més de 200m. La llargada total del canyó és de 1739m. i hi ha construïda una passarel·la metàl·lica que permet la visita fins una llargada de 1500m. amb un pendent general del 9%. El temps de la visita és de 1hora 30minuts (aproximadament) . La singularitat d’aquest congost és la seva extrema estretor que arriba a menys d’un metre segons els llocs, sent el més estret d’Europa. Segons la llegenda, precisa que aquests vertiginosos abismes eren l’hàbitat de bruixes i genis hostils i posteriorment per bandits i malfactors que assaltaven les diligències dels camins propers. Es diu que un pastor, fa uns 60 anys, va recuperar una ovella que, rodolant, va anar a la part baixa d’un sortint que penjava al buit. Hem de dir que és una meravella.
Seguidament vam anar a la propera localitat d’Arles-Sur-Tech. La vila té el seu origen en l’antic Monestir de Santa Maria d’Arles. En els inicis del segle X la comunitat es va traslladar a un nou emplaçament situat al centre de la vall, lloc que ocupa l’edifici actual. L’església actual està orientada cap a ponent. Es creu que és degut a una primitiva estructura que es va preservar durant les obres realitzades al segle XI. Va ser consagrada en dues ocasions: en 1141 i 1157. Acabada la visita vam tornar l’hotel.
Dia 28
Iniciem camí cap a la localitat de Vernet les Bains, situada en una vall enmig dels puigs de la muntanya Canigó(2.785m), per poder pujar a l’abadia de Sant Martí de Canigó. Una vegada arribats al punt de trobada, es va iniciar els desplaçaments fins a l’abadia en cotxes especials, encara que va haver un petit grup de companys que la pujada la van fer a peu, com la tornada, un bon exercici.
Després de realitzar les fotografies oportunes i reunits tots a l’entrada de l’abadia vam iniciar la vista concertada amb la guia (monja de la comunitat de les Beatituds) que ens va explicar la història. Comentà que l’abadia està consagrada en honor a Sant Martí de Tours, està situada en un pic rocós a 1055 m. d’alçada del Canigó.
La part oriental de les esglésies superposades és el resultat de la primera sèrie de les obres. La part occidental es va construir després. Això explica la divisió en dos parts del planell de l’església alta. També diu que Wifredo II de Cerdanya va ser el fundador de l’abadia i encara que va ser enterrat en ella, actualment solament es conserva la tomba cavada a la roca, com també la de la seva esposa. L’abadia va ser consagrada en 1009, però en 1483 un terratrèmol la va destruir parcialment. Des de 1902 a 1932, Monsenyor Carsalade du Pont, Bisbe de Perpignan va iniciar la reconstrucció. De 1952 a 1983 Don Bernard de Chabannes ho va finalitzar i va restablir la vida espiritual. Fins 1987 habitaven en el monestir el benedictí Bernard de Chabannes junt a voluntaris que realitzaven el manteniment . El Bisbe de Perpignan en el mateix any cedí l’abadia a una comunitat religiosa , contrariant el desig del restaurador a tornar a veure una comunitat benedictina.
Finalitzada la visita i agraint a la guia la seva tasca, ens vam dirigir a la localitat de Vernet les Bains on teníem el restaurant per anar a dinar. Acabat l’àpat, vam tornar a Barcelona.
Hem de dir que l’excursió va estar molt bé, aprofitant-la al màxim, en un entorn meravellós.
El divendres 14 de Novembre, vàrem trobar-nos una bona colla d’actuals i antics treballadors d’Asepeyo per tal d’acomidar-nos d’una persona i millor amiga. La Teresa Mimó va deixar-nos per sempre, després d’una llarga lluita amb la seva malaltia. Una lluita que va dur amb una tremenda enteresa i posant en funcionament una gran habilitat per saber veure una mica de llum al final del túnel i perseguint amb una rialla i un optimisme envejable les mínimes opcions de poder tenir una millora que l’hi permetés dur una vida el més normal possible.
En cap moment va transmetre a la gent que l’estimàvem cap sensació de pena o d’angoixa, tot i que tots sabíem lo dura que era la seva lluita i les poques opcions que tenia de guanyar la batalla que ella en cap moment s’havia buscat. Va estar lluitant fins al darrer moment.
Infermera de profesió, va treballar primer a l’Institut d’Anglí, a Urgències i després va ser per sempre més la infermera de l’enyorat Dr. Henriquez, amb qui va treballar fins al seu final i després va seguir incorporada a la Direcció d’Assistència Sanitària (DAS) fins la seva jubilació.
La seva dilatada vida laboral entre nosaltres va fer que es relacionés amb moltíssima gent, de pràcticament tot arreu i va ser una d’aquestes persones de les que ningú no en dirà una mala paraula ni en guardarà cap mal record. Sempre amb una rialla a la boca, la trobaves disposada a ajudar en qualsevol cosa que se l’hi pogués demanar amb un espirit de col·laboració, que sempre anava mes enllà de l’imaginable i sense un mal gest, fent que el treball al seu costat no semblés que era una feina.
La Teresa finalment ens ha deixat i ens ha quedat un buit que poc a poc anirem omplint amb el munt de bons recors i vivències compartides durant mès de 40 anys, fent-se sentir a la vora, forjant una amistat que ens ha deixat una petjada per sempre al fons dels nostres cors.
Gràcies per tot, el teu record ens perdurarà per sempre.
Carles Pociello.
És una església d’una sola nau amb capelles laterals. Té un campanar d’espadanya al mur sud de la nau de dues obertures. L’interior de l’església destaca la conservació del sostre enteixinat de fusta amb decoració policroma amb elements i motius dels Rocabertí i d’altres llinatges medievals. Cal mencionar també els vitralls de l’altar major. Al costat de migdia de l’església es troba el claustre, amb les dependències monàstiques al voltant. De fet tot el conjunt és un museu en que està exposada la col·lecció pel pròcer Miquel Mateu pel que no guarda una cronologia argumental.
